- Publicitat -
Algú pot pensar que el titular d'aquest meu article és malvat i vol involucrar na Marina Pibernat en una cosa amb la qual no té cap relació, deixem les coses clares des de l'inici, no és aquesta la meva intenció. Simplement reflexiono sobre la interiorització del llenguatge feixista espanyol per part d'una certa esquerra espanyolista.
La noia en qüestió per les seves repetides intervencions a Twitter és una catalanofòbica suposadament d'esquerres que amb les seves declaracions, farcides d'un bel acadèmic en certs moments, pretén elevar a la categoria de normalitat el vocabulari feixista espanyol contra els catalans en general.
No hauria escrit ni una línia sobre el tema si no hauria llegit l'article del Pais on un grup de desvergonyits amb llicència d'intel·lectual justifiquen l'insult xenòfob contra els catalans, i no és casual que sigui el diari de referència de l'esquerra borbònica que publica l'article, primer Marina Pibernat i després aquest grupet d'intel·lectuals donen carta de naturalesa al vocabulari feixista, el mateix vocabulari que utilitzaven el 2005 els assassins de Josep Maria Isanta, que segons els testimonis del judici mataren a Isanta al crit de “vamos a matar catalufos” i “catalufos de mierda”.
La tria d'utilitzar “catalufos” per insultar feta per la candidata d'EUiA a Girona no és casual, podia atacar i insultar la dreta convergent sense el toc xenòfob, és simplement la interiorització i acceptació del llenguatge feixista i de la idea que es pot insultar als catalans en general sense cap conseqüència aquella que hi ha al darrere de les seves intervencions, i l'article del Pais és la justificació d'aquest fet. S'ha de dir que EUiA ha fet plegar veles la seva candidata, fet que em sembla molt bé i del qual em congratulo.
El que em sembla evident és que sectors de l'esquerra espanyola i espanyolista a Catalunya, s'ha quedat sense discurs, i aquest fet els porta a acceptar com a correctes els marcs culturals de l'espanyolisme feixista, on tots aquells que defensen d'una manera o altra els drets nacionals dels catalans són “catalufos”, i com que els catalafus són escòria, són fora de la humanitat, se'ls pot matar, siguin convergents o independentistes.
La senyora en qüestió lluny de fer un repensament augmenta la dosi, els independentistes són “catalufos” i tots aquells que “s'ofenen” per la paraula i “m'acusen de racisme es nota que són blancs i no saben de què parlen”. Clar com tots els “sudaques” blancs que s'ofenen amb tot el dret. Na Marina no va fer unes declaracions desafortunades, les va fer xenòfobes. Si dic sudaca és sense dubte despectiu i racista, si dic negrata no hi ha dubte ets un xenòfob, però si dius catalufo ets una progressista d'esquerres? A ella i als seus paladins del Pais els proposo un treball de camp, facin una passejada per algun barri afroamericà dels USA i parin l'orella, sentiran que moltes vegades entre ells es diuen “negre” i altres collonades per l'estil, provin ells de fer el mateix i li diguin “negrata” a un d'aquells xicots que juguen pels carrers i després en fan un altre article per explicar-me com ha anat l'experiment social.
Una certa esquerra de la qual la senyora Pibernat en fa part, té com a eix del seu discurs nacional la banal idea que la nació només és un invent, idea força que utilitzen aquells que per un motiu o altre han de desacreditar la nació dels altres i volen passar per progressistes i d'esquerres, és una banalitat no per falsa sinó perquè tot allò que fa l'home és un invent i més si parlem en temes d'organització social, perquè si no és un invent humà, l'única resposta possible és la seva procedència divina, procedència divina defensada conscient o inconscientment pel nacionalisme espanyol hegemònic.
El concepte de nació i el nacionalisme esclaten amb la modernitat, però és ben present a partir del segle XII, com reflecteixen als seus treballs historiadors de la importància d'en Marc Bloch o Fernand Braudel el qual ens parla dels temps llargs de la nació francesa a l'inacabat “Identitat de França”(1970-1985). Hi ha una part dels “científics socials” i d'ells als polítics que s'han empassat la fal·làcia d'Hans Kohn “The idea of Nationalism” (1944) de fer una definició moderna de nacionalisme i considerar que l'edat mitjana no encaixa en la definició, certament no trobarem nacionalisme com a moviment de masses a l'edat mitjana, la qüestió és que el desenvolupament de les comunitats nacionals correspon a un període de llarg recorregut històric a Europa, que agafa part de l'edat mitjana i de l'era moderna.
Un moviment burgès? És un dels altres clàssics utilitzats per una certa esquerra de curta volada, que ha utilitzat aquest concepte per amagar els problemes nacionals que volia fer desaparèixer, el cert és que utilització de la nació i del nacionalisme serà una eina que permetrà vèncer als revolucionaris del segle XX, sense la crida a la defensa de la pàtria no s'entén la victòria dels comunistes russos contra els nazis, d'Ho Chi Minh a Vietnam, la de Castro a Cuba, la de Ben Bella a Algèria… segurament ells coneixien un text de Lenin “Els ensenyaments de Karl Marx” que deia coses com “la nació és un producte necessari, el proletariat no pot créixer, no pot madurar, no pot consolidar les seves pròpies forces, si no és constituint ell mateix en la nació”. Sort que ho deia en Vladimir!
Publicitat
