La petició de Turquia a fer part de la Unió Europea (UE) representa el procés d'adhesió més llarg i tortuós de la història de la mateixa Unió, enguany farà 57 anys de la sol·licitud de Turquia per convertir-se en membre associat de la Comunitat Econòmica Europea (CEE), entitat predecessora de la UE.
L'any 1963, Turquia va signar l'Acord d'Ankara, també conegut com a “Acord per Crear una Associació entre la República de Turquia i la Comunitat Econòmica Europea”, en el qual es contemplava de forma explícita la plena adhesió de Turquia en un futur (Article 28).
La formalització de la Unió Duanera el 1996 va reforçar la interdependència econòmica de Turquia amb la UE, mentre que el reconeixement de la seva condició com a país candidat el 1999 va suposar l'inici d'un procés de reformes sense precedents a l'estat turc,.
Les negociacions formals d'adhesió van iniciar-se l'any 2005, després del reconeixement unànime per part de la UE del compliment dels requisits democràtics, polítics i econòmics d'adhesió, coneguts com els Criteris de Copenhaguen, per part de Turquia. Inici de negociacions coincident el mateix dia en què Croàcia va iniciar les seves negociacions d'adhesió.
Malgrat no pertànyer a la UE, Turquia forma part d'estructures occidentals com el Consell d'Europa (1949), el primer vincle institucional amb Europa després de la Segona Guerra Mundial, així com l'Organització del Tractat Atlàntic Nord (1952).
Turquia també és membre de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE, 1961), l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE, 1973).
Una republica laica, nacionalista, europeitzant i totalitaria
Tradicionalment, la política exterior turca s'ha regit per l'interès a mantenir relacions amb el món occidental amb l'objectiu primordial de ser reconeguda per Occident.
Ankara considera l'adhesió a la UE com el resultat natural de segles de relacions amb Europa. Mustafa Kemal Atatürk, fundador de la República de Turquia i el seu primer president, va ser l'instigador de les majors reformes d'inspiració occidental -l'abolició de la xaria, la substitució de l'alfabet àrab pel llatí, la proclamació de la laïcitat de l'estat i la concessió del dret de vot a les dones, entre d'altres- amb el fi de modernitzar el país a principis del segle passat.
La europeïtzació de Kemal ha deixat una Turquia d'identitat dividida: europeïtzada però no prou europea segons els europeus, dins el món islàmic però diferent del món islàmic. El llegat d'Atatürk sobreviu també a les forces armades turques, que es veuen a si mateixes com a guardianes de la independència, el laïcisme i el nacionalisme. Van ser oficials kemalistes els que van donar els cops d'estat de 1960 i 1980, en “defensa” del que interpretaven com els principis d'Atatürk contra els polítics corruptes, i encara avui el govern islàmic d'Erdogan ha evitat en la mesura del possible no ofendre els sentiments kemalistes dels militars.
El nacionalisme turc, nascut de fet després de la primera guerra mundial i de la destrucció de l'imperi otomà, tenia una inspiració laica i republicana inspirada sense dubte a la revolució francesa, els sis principis vertebradors: republicanisme, nacionalisme, populisme, estatisme, secularisme i revolucionarisme, van obtenir en el seu moment el reconeixement de la III internacional.
La impossibilitat d’acord amb la Turquia d’Erdogan
Amb totes les premisses que us he donat, seria probable arribar a un acord per incorporar Turquia a la Unió Europea? hauria de respondre que si, perquè la tradició totalitària Turca no és així allunyada d’aquella espanyola, portuguesa, alemanya, grega o italiana, aquesta és la veritat històrica.
El problema amb la Turquia d’Erdogan no és el totalitarisme històric, de genocides realitzats durant el segle XX i XIX els europeus en tenim experiència sobrada, el problema és absolutament de projecte polític actual…
Per llegir tot l'article aneu a Geopolitica.cat
