Tragèdia en escena

La nit del 7 de novembre del 1893, tot és llest per a l’estrena del Guillem Tell de Rossini, que enceta la temporada d’òpera al Gran Teatre del Liceu. Al carrer, entre el xivarri de la multitud, s’hi poden distingir els renecs dels carreters. I a l’interior del magne l’edifici, el soroll dels talons sembla posa ritme al xiuxiueig a cau d’orella d’allò que es voldria poder dir en veu alta, i a les salutacions exageradament amables a persones a qui es preferiria no haver trobat. Per l’entrada principal del teatre, situada a les Rambles, hi desfila l’alta societat barcelonina, que no vol desaprofitar l’oportunitat de mostrar la seva distinció; mentre que la majoria dels espectadors entren per la modesta porta del carrer de Sant Pau. I, precisament, per aquí, s’esmuny fins al quart pis Santiago Salvador.

Passades les deu de la nit, a l’inici del segon acte, aquest jove anarquista llença dues bombes orsini contra els espectadors de platea. La primera esclata entre les files 13 i 14, tot provocant una vintena de morts. La segona s’amorteix a les faldilles de la senyora Cardellac, asseguda sense vida a la fila 13, i rodola suaument per terra sense arribar a explotar. Enmig de la foscor, la sala s’omple de fum, de crits de dolor i de xiscles de terror. De fet, el caos afavoreix que l’assassí pugui escapar, tot i que no passa desapercebut i l’acabaran identificant.

Santiago Salvador és un “propagandista pel fet”, convençut que el règim monàrquic i conservador és massa injust per suportar-lo i massa fort per enderrocar-lo. El Liceu representa tot allò que ha de ser destruït: l’abús de poder, l’ostentació dels diners, la hipocresia social... Ell somia una revolució que obri les portes d’un món millor i realitza un acte terrorista que fa que el món sigui pitjor. Sens dubte, una excel•lent metàfora de la convulsa història de la Catalunya del segle XIX i de bona part del segle XX.

L’impacte d’aquest atemptat serà molt notable. La temporada operística queda suspesa i, amb ella, la primera representació d’una òpera escrita per una dona, la Lluïsa Casagemas, que mai s’arribarà a estrenar. En concret, el Liceu no tornarà a obrir les portes fins al 18 de gener de 1894. Aquell mateix any, després d’un procés sense cap mena de garanties judicials, Santiago Salvador i sis anarquistes més són executats al castell de Montjuïc. I, tres anys després, el cap del govern (Cánovas del Castillo) serà assassinat per un anarquista italià, com a resposta a l’anomenat “procés de Montjuïc”. L’espiral de violència es retroalimenta.

Article escrit conjuntament amb Helena Moliné i Rodes, publicat a l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta el Nadal del 2007