Una part de la política són insinuacions, gestos. I són importants perquè ajuden a configurar nous consensos. Dic això perquè la Presidència espanyola del Consell de la UE ha organitzat una trobada informal dels ministres de Transports el 8 i el 9 de juny. En aquesta reunió es debatran els eixos ferroviaris que la Unió considera prioritaris. I per tant, els eixos que rebran finançament europeu. No cal dir que, en plena crisi, tenir o no tenir finançament europeu equival a poder construir l’eix o no. Com sabeu, el Govern espanyol ha demanat d’incloure a la llista de preselecció de projectes prioritaris, d’una banda, l’Eix central pels Pirineus (que travessaria el massís pirinenc per Aragó) i, de l’altra, el Corredor mediterrani. És evident que la Unió haurà de decidir-se per un o per l’altre, per una qüestió de pressupost i d’eficiència logística. I el Govern espanyol, en un gest que ens indica per on poden anar els trets, ha decidit que la reunió dels ministres de Transports de la UE es farà a Saragossa, a la capital de l’Aragó, en una clara declaració d’intencions…
Per més inversemblant que sembli, el Govern espanyol està fent el joc a una opció, la de l’Eix central pels Pirineus, totalment irracional. Perquè és més cara, perquè caldria construir un túnel caríssim d’uns 40 kilòmetres, perquè el desnivell seria molt difícil de salvar, perquè quedaria allunyat dels grans ports (els de Barcelona i València), i perquè l’activitat econòmica és molt més important a la costa mediterrània. L’associació Ferrmed i l‘Institut Ignasi Villalonga ho han explicat per activa i per passiva. Si el Govern espanyol no ho entén és, senzillament, perquè no ho vol entendre. Perquè avantposa criteris polítics a criteris econòmics. I perquè vol potenciar Madrid i Castella costi el que costi. És per decisions com aquesta que l’Estat espanyol viu una gravíssima crisi econòmica. I d’exemples no en falten. La xarxa radial de TGV per l’Estat n’és un cas més. Les xifres parlen per si soles: no hi ha cap línia de TGV que sigui rendible. L’Estat espanyol té més kilòmetres de TGV que el francès i, malgrat això, només té un 20% dels passatgers francesos d’alta velocitat.
El futur depèn de nosaltres, i de la nostra capacitat de suprimir el sistema de presa de decisions actual, és a dir, el sistema espanyol de presa de decisions.
