Edició 2113

Els Països Catalans al teu abast

Dimecres, 08 de maig del 2024
Edició 2113

Els Països Catalans al teu abast

Dimecres, 08 de maig del 2024

Imposició lingüística

|

- Publicitat -

Us faig a mans l’article publicat a Serra d’Or al setembre de 2010

A l’entorn del 1530, afavorits per la tradicional desconfiança envers les altes jerarquies catòliques, el luteranisme i el calvinisme s’estenen per Occitània. En aquesta època, el país continua sent un focus cultural de primer ordre en el conjunt d’Europa. En part pels seus intensos vincles amb la cultura llatina i italiana. I també, per la reivindicació de la pròpia tradició històrica i literària, tal com evidencien les obres dels germans Cèsar i Joan de Nostra Dama, Histoire et chronique de Provence i Vies des plus cèlebres et anciens poétes provençaux.

Publicitat

En aquest context, però, entre el 10 i el 15 d’agost de 1539, a Villers-Cotterêts, Francesc I de França signa una ordenança per la qual –entre altres aspectes– imposa que els documents públics han d’estar redactats exclusivament en el dialecte parisenc de la llengua d’oïl: “(…) en langage maternel francoys et non aultrement”.
En esdevenir la llengua de l’administració pública, doncs, la nova llengua única de França expulsa definitivament el llatí i totes les altres variants lingüístiques vulgars, parlades pels súbdits de la Monarquia francesa que viuen una mica més enllà de la capital. D’aquesta manera, el dialecte del rei serà l’idioma del poder, tot degradant el prestigi de les altres llengües, que perden l’estatus vehicular en el seu mateix àmbit administratiu, perquè –senzillament– llurs parlants no tenen prou influència.
I, en realitat, arribaran a la conclusió que les seves derrotes, les seves febleses i les seves misèries són fruit de parlar aquestes altres llengües. Tant és així que, per aquesta via, segles més tard, el francès passarà a ser la llengua de tots els ciutadans de l’estat. Uns ciutadans que, finalment, es resignaran a creure que la llengua d’aquells que els manen els és més pròpia que la que els parlen les seves mateixes mares. Un dels exemples més reeixits dels nivells de perversió que poden arribar a assolir els mecanismes del poder d’un estat.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut