Al final del segle XIII, al Llibre Amic e Amat, Ramon Llull va plantejar el següent dilema: qui actua més erròniament, els homes que malparlen d’una persona, o l’amic que calla i no la defensa? La conclusió que apunta el filòsof és que qui no defensa el seu amic és molt més culpable que qui l’injuria.
Som en uns moments en què molts de nosaltres escoltem crítiques a Esquerra. Algunes d’elles tenen part de raó i, d’altres, són volgudament injustes. I, atès que Esquerra és plena de gent que estimo i de la qual estic segur del seu compromís sincer amb el país i amb les persones que hi viuen, em sento impel·lit, a través de les paraules de Ramon Llull, a donar el meu suport a aquests amics, companys i compatriotes. És precisament ara, quan, tant ells com el país, més ho necessiten, que vull estar més a prop de la gent de qui he après tant, d’alguns dels meus referents, dels meus mestres, dels que han estat un exemple de lluita i de coratge al meu poble, a la meva comarca i arreu dels Països Catalans. Gent com el Jordi i l’Albert que fa gairebé vint anys que militen. Gent com l’Imma, que han marxat però encara hi són. Gent com el Francesc, que mai no hi han estat del tot però que hi seran fins al final. Milers i milers de persones que hi han estat, hi són, hi tornaran, hi seran…
És per això que, després d’un període de reflexió, em vull tornar a oferir a Esquerra per presentar-me com a alcaldable del meu poble, Sant Vicenç dels Horts, en un projecte que agrupa tantes i tantes sensibilitats, amb l’objectiu de sumar i d’enfortir l’independentisme i l’esquerra nacional. Així mateix, he arribat a la conclusió que el màxim nivell d’implicació amb la gent d’Esquerra passa per compartir-hi la militància. La meva intenció, doncs, és entrar a militar a l’Esquerra Republicana de Catalunya de Macià, de Companys i de tots els militants que durant 80 anys ho han donat tot, o gairebé tot, pels alts ideals d’un país lliure i d’una societat justa.
Fins ara, el meu compromís formal amb l’esquerra independentista havia estat una col·laboració com a independent. De fet, prèviament només havia militat al sindicat universitari de l’FNEC, on vaig travar amistats de per vida. Però també va ser a l’FNEC on vaig constatar l’esterilitat de les disputes pròpies de qualsevol organització. Tanmateix, les organitzacions són indispensables per assolir els objectius polítics que tan anhelem. I per això, en aquest moments tan delicats, convido a tothom a considerar la militància a Esquerra per treballar amb honestedat, amb fermesa, amb intel·ligència i, sobretot, amb generositat i amb constància.
Publicat a El Punt, el 25 de desembre de 2010.
