Aquest desembre hem tingut un naixement molt esperat, un dels més mediàtics dels últims anys (ni les infantes, escolta). El nounat, que encara està per determinar-ne el gènere (no sabem si serà referèndum acordat, consulta o vés tu a saber) té un nom que, segons alguns, és massa complicat i pot ser que l’avia no l’acabi d’entendre. El nom, per als qui no el sàpiguen, és el següent: “Vol que Catalunya sigui un Estat, en cas de resposta afirmativa, vol que aquest Estat sigui independent?”. El nom, s’ha d’admetre, no és gaire corrent.
Els pares, quan el van presentar en societat en una gran roda de premsa, van declarar que estaven molt contents amb la criatura.
Mentre a Catalunya la majoria de gent celebrava el naixement de la tant esperada criatura, des de Madrid se n’escoltaven de tot tipus, però totes en la mateixa direcció: aquest infant no hauria d’haver nascut mai i ja se n’ocuparan de fer-lo desaparèixer.
S’ha de dir, ja que sinó s’estaria falsejant la realitat, que a Catalunya no tothom estava tant content. Des de la Vila del Federalisme, el seu alcalde ( i en breu únic habitant), Pere Navarro, declarava que el part no havia estat pactat amb Madrid i, per tant, ell no podia reconèixer al nounat com a seu.
Per altre banda, els representants dels partits de La Catalunya Real van decidir iniciar un tour per totes les cadenes d’Espanya per sentenciar rotundament queaquest infant no estava reconegut a la Constitució i, consegüentment, havia de ser tirat immediatament a la foguera.
Res d’això afectava als seus progenitors, que no paraven de felicitar-se per la seva gesta i de presumir davant de tots els ciutadans de lo inclusiu i clar que havia sigut el part. De cop i volta, com acostuma a passar amb tota criatura, els pares estaven lligats. Òbviament ja no es podien tirar enrrere, que pensaria la gent? I no parlem d’intentar afogar-lo a la banyera, això ja seria imperdonable. Així doncs, la criatura ha acabat unint a individus de tots colors i amb idees molt diferents, i els ha unitat per lluitar contra tots aquells que li volen mal i pretenen evitar que creixi fort i sa.
No s’han de confiar, però, les armes de Madrid són moltes i molt poderoses. Si no estan atents els hi poden raptar per donar-los al Tribunal Constitucional on, és previsible, els magistrats no tindran pietat i el devoraran com van fer amb l’últim plançó català.
Sense tenir la intenció de ser pessimista he de dir que, des de el meu humil punt de vista, li auguro un futur negre. Imagino un futur on Madrid mata totes les esperances de veure al petit desenvolupar-se fins a la seva plenitud. Un futur on el Congrés, el Gobierno, el TC, el PP, el PSOE i tot l’aparell de l’Estat faran tot el possible per destruir-lo, i ho aconseguiran.
Però no patiu, perquè la seva mort ens unirà. No patiu, perquè el màxim valor d’aquesta criatura és que està condemnada a morir, com l’Estatut o el Pacte Fiscal. No patiu, perquè la mort de les esperances col·lectives, la frustració, la ràbia i la pena ens uneixen i ens enforteixen. No patiu, perquè els partits que l’han concebut estan encadenats i, per molt que s’hi resisteixin ara, després de que ens matin el nostre infant no tindran altre remei que dir: “Bon vent i barca nova, nosaltres salpem i vostès, senyors de Madrid que porteu tota la vida vexant-nos i dinamitant tots els ponts que construïm, ja ús podeu quedar aquí mirant com fem el nostre camí”. No patiu, de veritat, no patiu. Venen temps durs, les aigües encara estaran més mogudes del que ho estan ara, però no patiu que això sortirà bé.
