Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024

Ara és l’hora de la cultura

|

- Publicitat -

Isona Passola deia, el passat 2 de febrer a la gala dels Gaudí: “Catalunya s'ha defensat sempre en la cultura”. Aquesta curta i insignificant frase guarda en el seu interior l'essència d'una petita nació (o unitat territorial) que ha estat contínuament sentenciada però mai s'ha resignat a morir. Aquesta falta de resignació s'ha sustentat, de forma molt important, en una cultura propia, una cultura viva i rica que ha servit per mantenir encesa la flama d'un poble malgrat les tempestes que han assolat la pobre terra.
 

Per entendre la reflexió que els hi vull transmetre el lector no ha de ser necessàriament un nacionalista convençut, ja que serveix, fins i tot, per aquells que com un servidor considerem les nacions i els nacionalismes com a invents moderns. I no es cap inconvenient ja que, sense cap mena de dubte, la cultura és l'essència d'una nació, és el toc màgic que permet unir la població d'una unitat territorial sota una concepció pròpia i única de comunitat (imaginada, si volen).

Publicitat

I sobre la cultura deixin-me aclarir que la tractaré principalment com a les arts del territori, però al fi i al cap com un tot, com una manera de fer i entendre el món, tractaré la cultura com a identitat.
 

Pels més curosos, el catalanisme (i per tant, la nació catalana), no va néixer fins a finals del segle XIX o principis del XX. Sent extremadament puristes podríem entendre “La nacionalitat catalana” (1906) com el punt clau, el punt de partida d'això que en l'actualitat ens sembla tant natural com l'aire que respirem. Però seria, des de l'humil punt de vista de qui escriu, agosarat i fal·laç deixar de considerar i mencionar el renaixement cultural (la Renaixença) com l'essència d'aquest fenomen, com l'element bàsic i primordial de tot aquest moviment. La Renaixença és l'essència del catalanisme, la lírica necessària per a tant gran fantasia col·lectiva.
 

Així doncs, tant important és “La nacionalitat catalana” com ho és “Oda a la pàtria” (1833). I resulta màgic imaginar com aquesta comunitat que hem creat neix d'un magnífic i emotiu poema de Bonaventura Carles Aribau.

 

 

En llemosí soná lo meu primer vagit,

Quant del mugró matern la dolça llet bebia;

En llemosí al Senyor pregaba cada dia,

E cántichs llemosins somiaba cada nit.

 

Aclarit aquest punt, entenem que Catalunya ha necessitat (i necessita) de la cultura històricament. Catalunya com a nació sense estat, com a nació atacada que tants cops s'ha vist amenaçada per totalitaris forans i que en l'actualitat viu qüestionada i minvada per fills d'antics botxins, necessita de la cultura com a escut. Perquè si alguna cosa ens va ensenyar el franquisme és que ens poden suprimir les institucions, ens poden vexar, ens poden prohibir l'ús de la nostra llengua, ens poden imposar les seves costums i festivitats, però mai podran acabar amb la nostre cultura. Perquè la cultura no es pot aniquilar a cop de llei o prohibició mentre tingui un poble darrera cultivant-la i guarint-la. La cultura és l'últim vaixell en ser enfonsat en la marina d'una nació i mentre aquest sobrevisqui la nació aguantarà. I la cultura és difícilment abatible degut a que cada ciutadà n'és propietari d'una part d'ella, cada ciutadà porta la cultura en un petit racó del seu cor.
 

A Catalunya tenim una pràctica cultural que serveix de magnífica metàfora sobre la cultura i el país mateix. Els castells humans, meravelloses construccions que s'erigeixen fins al cel gràcies a la unitat de diversos individus. La cultura (i una nació) és això, innombrables persones fent pinya entre elles per a crear quelcom més gran, per a crear entre elles una gran castell de coneixements i costums, d'arts i creences, de moral i drets. Un gran castell que s'erigeix com el nostre símbol d'identitat, com allò que sempre hem sigut i sempre serem.
 

És cert que la cultura necessita d'un Estat darrera, de forma més activa o menys, actuant directament via subsidis o indirectament via taxes favorables o lleis de mecenatge. Però tots sabem que aquest país i la seva cultura han viscut moments molts més adversos que l'actual i han seguit sobrevivint, perquè aquest país no té un teixit tant gran i potent de cultura popular per cap motiu, perquè no som un país amb una llarga tradició d'ateneus per gloria de Déu. Hem sigut un poble culturalment combatent i revolucionari i ho seguirem sent.
 

Pláume encara parlar la llengua d´aquells sabis

Que ompliren l´univers de llurs costums é lleys,

La llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,

Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis

 

Davant de la burla Gaudí va vestir Barcelona, davant de l'estupefacció Dalí va il·luminar el món, davant del franquisme Llach va cantar a la llibertat, davant de tot sempre hem respost i respondrem amb el talent desbordant que inunda la nostre terra.
 

Ara toca, ara és el moment de fer explotar la nostre cultura, ara és el moment, ja no de renéixer, sinó de créixer. Donem-li a la nostre cultura un Estat, donem-li a la nostre cultura les armes i l'estatus que necessita per florir definitivament i sobresortir en el jardí de les cultures globals. Que tots admirin joiosos la flor que ha nascut enmig de la obscuritat i la sequera, que tots vegin per fi brillar la cultura catalana arreu del món, ara és l'hora.

Article publicat el 16 de febrer de 2014 al primer número de la revista LaNotícia, la qual us encoratjo a llegir per la seva independència, optimisme i defensa dels PPCC http://issuu.com/lanoticia4/docs/la_not__cia_-_febrer_2014/29?e=10845059/6747555

Publicitat

Opinió

Minut a Minut