Es diu, tot sovint, que els polítics han d'escoltar als ciutadans, que els polítics han de ser humils servidors de l'opinió pública. Es sent dir, tot sovint, que els personalismes són dolents, que els líders de forta personalitat i carisma són cosa d'altres temps.
Es convergeix, doncs, en la idea de la política de marca blanca, de polítics sense esperit ni ímpetu que es guien per l'opinió pública en comptes d'articular un discurs polític.
Estem entrant en un trist període en que els polítics han deixat d'il·lusionar, de crear un discurs propi que modifiqui les preferències del individu. Estem un període en que els polítics es guien per les enquestes d'opinió pública i les informacions que publiquen els mitjans.
Els somnis han mort, ja no es creen discursos apassionats que aconsegueixen moure les masses. Ja no està ben vist un lider que porta esperança als cors de les persones, ja no es porten els visionaris que de les seves vides en fan una constant lluita per un ideal. Això ja no està ben vist.
Avui es porta ser un camarada més, un més de les bases, es porta fer cas als assessors de comunicació i als del comportament electoral. Es porta acomodar-se als 13 parlamentaris, no fos cas que un pas en fals ens fes caure a 7. No fos cas que els nostres electors no ens entenguessin.
Fa basarda estar en una reunió d'un futur partit polític i veure'ls sense capacitat de crear un discurs polític únic, diferenciador i valent.
Prou de pensar en el que vol la gent, prou de bonísmes estúpids, això no és política!
Un polític de veritat té tant la capacitat de mesurar de forma eficaç les reclamacions actuals de la ciutadania com d'articular un discurs polítics solid, il·lusionador i potent. Un polític de veritat ha de tenir la capacitat de crear debat, de marcar agenda, de capgirar un país.
No es tracta d'acontentar a tothom, ni tampoc d'acontentar només a les bases electorals típiques del partit. Es tracta de ser valent, de mullar-se, d'arriscar-ho tot per una idea, per un somni.
Si a un polític no li bull la sang quan parla de la seva idea de país, si un polític no reconeix les seves ganes de governar i liderar el seu propi projecte, no el vull per res. No el vull perquè sé que no aconseguirà res, res de res.
No advoco per protodictadors, ni per líders messiànics, ni per egòlatres. Me'n ric de la butlleta de Pablo Iglesias a les eleccions europees amb la seva cara (però ehh, ell només és un camarada més…un llop amb pell d'ovella que amaga el que és, en diria jo). Tampoc desitjo líders poc reflexius i impulsius. Em fa pena i vergonya Junqueras quan quasi es posa a plorar a la radio.
El que vull…vull que les noves generacions es despertin, que no els hi faci por somniar, que no temin dir ben alt: Jo vull ser president! Vull una generació que s'acosti a la política de forma valenta, no amb ganes d'escalar i fer el mateix, sinó amb ganes de canviar-ho tot.
Ens veiem a dalt de tot, somniadors.
