“Una vez en el fondo de un teatro banal
vi a un ser que parecía hecho de gasa y luz,
vencer al terrible Satán;
así mi corazón, bajo un negro capuz,
es como ese teatro en donde siempre están
esperando a ese ser de las alas de luz.”
Si Baudelaire ahir ens servia per arremetre contra Colau, la segona part del vers ens incita a tenir esperança, a esperar a “ese ser de las alas de luz”.
Però deixarem la política apart, per aprofundir en els textos que realment gaudeixo: els intimistes.
Quan un gaudeix del plaer de conversar, quan un intenta absorbir cada paraula escoltada a fi de treure'n el seu significat ocult, quan un escolta el funcionament del mecanisme que és la ment de les persones i, sobre tot, quan un observa l'essència interior dels individus arriba a una clara conclusió: tots nosaltres tenim un petit i obscur teatre expectant per l'arribada d'aquell esser de les ales de llum.
Dins nostre, i no ens ha de fer vergonya, tots amaguem quelcom obscur, quelcom que hem decidit apartar en un racó esperant oblidar-ho. Però cada cop que neix obscuritat en el nostre cor també hi neix llum. La llum de l'esperança, la llum de l'anhel. Una llum que ens permet connectar i entendre als demés, una llum que ens guia cap al cor dels altres.
Veure aquesta llum no és fàcil, i treure'n conclusions reals ho és encara menys.
No es tracta d'entendre el que senten els demés, simplement es tracta d'entendre que els demés ens necessiten de tant en tant, que els demés també senten. Es tracta de comprendre que fins a la persona més feliç, la persona de més succés, fins i tot tu que t'ho negues a tu mateix tenen, tens i tenim un dens fang en alguna part del nostre ser, es tracta d'entendre que tots estem asseguts en un petit i fosc teatre esperant a l'ésser de les ales de llum.
Quan haguem acceptat aquest fet descobrirem una gran ensenyança. Descobrirem que tots som éssers d'ales de llum, descobrirem que tots podem acabar amb la foscor dels demés i descobrirem que només deixant entrar a aquells que estimem dins del nostre petit i fosc teatre podrem vèncer la obscuritat.
Quan comencem a entendre els dolor dels demés podrem considerar entendre els nostres. Quan comencem a deixar-nos ajudar, començarem a poder ajudar als altres.
Baudelaire va morir amargat, fugint del dolor va córrer cap als plaers fàcils i banals. Siguem forts i diguem si als plaers de l'ànima. Deixem de ser espectadors d'aquest teatre banal, encenguem les llums i estimem-nos.
