“No importa el tamaño de las banderas, sino de los servicios públicos, tener mejor sanidad, la mejor educación, el mejor transporte, el mejor sistema para cuidar a los abuelos, las escuelas infantiles, el tamaño de eso sí me importa”
Pablo Iglesias
“Antes de que Hitler invadiera Polonia hubo señales claras de su comportamiento y Europa no estuvo a la altura […] Con Grecia pasa lo mismo […] lo que vivió Europa en el año 1939 con la invasión alemana de Polonia […] sabíamos que nos iba a costar dolor pararle los pies al fascismo, pero si lo hubiéramos hecho antes nos hubiéramos ahorrado muchísimo sufrimiento”
Juan Carlos Monedero
“Late una tensión no resuelta y acaso irresoluble en la comunidad democrática: la necesidad de orden propia de toda comunidad y la inclinación del individuo a atentar contra ese orden […] Incurriendo en formas de populismo que combinan la renuncia a la tarea pedagógica del representante con la condigna renuncia del ciudadano a la razonada ponderación de los asuntos públicos como asuntos complejos”
Manuel Arias Maldonado
No cal entrar en un debat profund entre l'esquerra i la dreta, no és el nostre camp d'estudi i ells mateixos han negat que aquesta sigui la seva lluita. Ens trobem en una lluita completament diferent, entre els de dalt i els de baix, entre nou i tradicional, entre velles formes i nous mètodes. Una lluita entre els partits de sempre i les noves aglutinacions de sigles liderades per cares mediàtiques forjades en els nous moviments socials. Ens trobem davant d'un canvi de paradigma, d'una concepció de “Tabula Rasa”
Estem en un període de guerra, un període que ho canviarà tot, un temps en que s'enderrocara el vell sistema per erigir-ne un de nou necessàriament més just. Estem acabant amb els vells titans que sostenien el paradís dels vells llops corruptes, estem reclamant el que és nostre, el poble s'està obrint pas per sobre de les runes d'un món que ja ha caigut.
Per fi el poble té la veu, per fi el poble ha recuperat les seves institucions, per fi serem plenament democràtics.
Som la revolució. Som el canvi. Som la il·lusió. Som la esperança.
Sou una estafa.
“La revolución permanente representa, en nuestro orden burgués, antes una circularidad expresiva que un horizonte de acción. Su cualidad es, en consecuencia, antes estética que política: o, si se quiere, política a fuer de estética. Quizá lo desconcertante sea, después de todo, que en el plano antropológico esta necesidad bien pudiera responder a una tendencia humana a alterar el orden, a destruir lo creado, quizá como simple consecuencia del aburrimiento”
Manuel Arias Maldonado
La cita no parla de Podemos, ni d'Ada Colau ni tan sols d'Espanya. La cita ve a parlar del Maig del 68. M'agrada utilitzar-la per a recordar quelcom: no ens trobem davant de la primera suposada revolució amb pretensions grandiloqüents de canvi, tampoc ens trobarem davant del primer fracas/decepció de la nostre història. L'esquerranisme il·luminat, els pensadors Marxistes de totes les èpoques s'han atrevit a vaticinar un cop rere altre el canvi, s'han atrevit a veure revolucions globals a tort i a dret i mils d'altres paranoies tal com els pobres imberbes pateixen somnis humits tot descobrint el seu fal·lus.
Aquí no ens trobem amb res de nou, ens trobem amb pseudointel·lectuals universitaris que han llegit els mateixos llibres i han cregut les mateixes histories que els seus predecessors.
Ens trobem amb la mateixa dominació de l'estètica per sobre el fons del discurs. Ens trobem amb el mateix buit argumental, amb les mateixes analogies preadolescents.
Perquè Kristin Ross, seguint els dogma dels pensadors d'esquerres francesos, ja va dir que la V República de De Gaulle i la dictadura de Franco eren el mateix, que el maig del 68 no amenaçava la democràcia perquè bàsicament no existia tal cosa.
No ens enganyem, el sectarisme petulant i el descrèdit cap al sistema de democràcia liberal espanyol no és causal. Perquè per implementar el seu sistema necessiten abans convèncer a les masses que l'actual no ens serveix. Ja ens ho diuen: ells no volen només canviar la constitució, la llei electoral i demés; ells volen canviar-ho tot. Ells volen imposar el seu sistema a mida.
El procés mediàtic de Podemos, de Syriza i de tots els demés populismes és el de crear argumentari que menystingui l'herència ideològica i institucional europea, un argumentari que faci creure a les masses que el sistema de partits, que la representació, que el capitalisme i que tot el que representa el sistema democràtic liberal no és, al final, democràtic (interessant contradicció, no?).
I les seves propostes ens porten a aquestes especies de coalicions sopa-de-lletres que portem veient durant dècades a Llatinoamèrica i que només han portat a un excés de lideratges messiànics i a períodes d'inestabilitat ( encara que us sembli mentira els sistemes de partits forts i estables són necessaris, quitxalla meva!). O ens recomanem sistemes assemblearis que fracassen allà on s'apliquen. O ens parlen de Bancs Centrals controlats democràticament que, amb excepció del Regne Unit i poc més, porten a crisis inflacionàries que arruïnen als països.
A la fi, europeus acomplexats que somnien en aplicar les pràctiques que han aprés durant els seus anys d'assessors de dictadors com Chavez (No ho dic jo, ho diu Polity 4 o Freedom House!!).
Però bé, no hem feu cas, escolteu a Iglesias i creieu en ell. Creieu a algú que injuria a Izquierda Unida per ser esquerranósos de veritat, per ser persones que defensen els seus ideals agradin o no. Ell ha vingut a guanyar. Un marxista ha vingut a guanyar costi el que costi i vosaltres li rieu les gracies: Bravo!
