“Se le vio partir y atardecía
por el camino blanco y solitario
que conduce al silencio de los planetas muertos.”
Fugim, correm, escapem, volem. Tots pretenem deixar quelcom darrera, tots cerquem el nostre Berlín particular. La felicitat, de tant en tant, l'entenem com la fugida del dolor, com l'esperança que trobem en la mateixa cerca d'un nou futur.
Tantíssims de nosaltres hem pensat, en algun moment o d'altre, en fugir ben lluny. Molts hem escapat i seguim fent-ho dels nostres nius, però també de les nostres noves llars. Correm ben lluny perquè creiem que la felicitat ha d'estar en algun altre lloc, “no pot ser que la felicitat estigui aquí si encara no l'he trobada!” ens hem repetit molts interiorment. I per això ens mudem, i per això pretenem desarrelar-nos i, per tots aquests motius, a vegades només permetem que el passat existeixi en les fotografies que pengen de les nostres parets.
Tots i cadascun de nosaltres associem la infelicitat a un espai i a un temps concret. Tots generem punts negres en la nostre cartografia particular a fi de delimitar on es genera i on es destrueix la felicitat. Digues-li casa dels teus pares, digues-li zones que freqüentaves amb l'exparella, digues-li escola, qualsevol exemple ens val. Fugim conscientment d'aquells hàbitats que en algun moment o d'altre ens han generat pena, amargura, tristor, dolor, inseguretat, ràbia, etc.
“Se le vio partir. Hacía tiempo
que, absorto, preparaba la maleta
pero esta vez no echó recuerdos de la infancia
ni las fotos prodigiosas de una primavera,
ni los discos, ni las gafas, ni los libros,
ni el diccionario en blanco de sinónimos de la felicidad.”
I fugim al nostre Berlín particular, fugim a construir la casa en la que viurem per tota la vida amb una maleta plena de fotografies a l'esquena. Fugim il·lusionats i guiats per cants de sirenes que nosaltres mateixos hem creat. Correm ben lluny per escapar de la infelicitat, correm ben lluny a la cerca del futur promès. Escapem de la gàbia d'or plena de mussols de la que pertanyem, d'aquesta gàbia que ens oprimeix, d'aquesta gàbia plena de éssers que no ens comprenen ni ho pretenen fer. Volem perquè és el nostre destí, volem perquè podem i perquè volem.
Però en fugir ens adonem de quelcom: la infelicitat, el dolor, la tristor, la ràbia, la inseguretat: tots els nostres dimonis ens han seguit, tots en algun moment tornen a brollar per molt llunys que haguem escapat. I en aquest moment podem fer dos coses: fugir de nou, fugir ben lluny un altre cop, o afrontar que per molt que correm no escaparem del nostre gran enemic: el nostre propi jo corromput i degradat per l'obscur fang dels conflictes irresolts d'un passat mai oblidat. Perquè els patrons de conductes nocius els seguirem reproduint allà on fugim, perquè les ferides del passat no es sanaran per molt lluny que escapem, perquè entre perdre una mare o un pare o afrontar els problemes de cara sembla clara la opció, no és així?
Marxar de casa, del poble, del país o simplement acabar amb relacions sentimentals, laborals o personals no és dolent, és més, de tant en tant és positiu i natural fer aquests passos. El que és nociu, el que és covard i, per tant, s'ha d'evitar, és fugir. Perquè en la fugida intentem acabar amb problemes de forma no natural, perquè els que fugen són els que trenquen els seus llaços familiars, d'amistat, laborals o sentimentals en comptes de sanar-los i reparar-los.
Els que fugen deixen una estela de dolor i incomprensió darrera seu. Els que fugen reneguen del seu passat, d'una part del seu propi “Jo”.
Deixa d'escapar i afronta els teus problemes de cara. Per a ser feliç s'ha de ser valent.
“Se le vio partir
y perderse diluido en la niebla amarilla.
A nadie dijo adiós.
Sólo dejaba
un último verso escrito por las tapias:
Están maduras ya las uvas del pasado.”
Juan José Vélez
