Yo quiero ser llorando el hortelano
de la tierra que ocupas y estercolas,
compañero del alma, tan temprano.
El dia en que el cel plori, els corbs cantin per mi belades funeràries i la humida terra reclami la presencia d'un altre dels seus fills; el dia en que el meu cor ja no bategi, en que la flama de la meva anima s'extingeixi per capritx d'Azrael, en que els meus ulls terrenals s'obrin per últim cop; el dia en que marxi per sempre més vull que recordis aquesta frase, aquest últim manament en forma d'epitafi: quan jo mori no vull que estiguis trist.
Quan ja no hi sigui vull que gasteu llàgrimes contades, que ploreu el necessari per descarregar la ira contra la injustícia amagada en tot allò que desconeixem i desconeixerem. Quan marxi a la terra de les animes errants, allà on m'espera la pau eterna, vull que no oblideu que sempre estaré amb vosaltres, que ens els bons i els mals moments podreu recórrer als petits bocins de mi que s'amaguen als vostres cors, als fragments de la meva ànima que encara viuran en cada un dels records compartits, en l'essència de mi que per sempre viurà a les animes d'aquells als que us he estimat.
Quan la meva flama es torni eterna, immutable davant els perills de la mortalitat, vull que sigueu feliços. Vull que somrieu pensant que m'heu fet feliç, vull que recordeu que si aquesta la meva vida ha tingut sentit ha sigut única i exclusivament perquè us he conegut a tots i a cadascun de vosaltres; que em mori avui, demà o més enllà mai em penediré d'haver viscut sols per la vostra presència.
Recordeu això que us dic: mai he volgut res més que la felicitat de tots aquells a qui estimo, mai he desitjat res més que una vida millor per a vosaltres i, per tant, mai consentiré que la meva partida us entristeixi o us afecti negativament, perquè així l'únic que aconseguiríeu seria faltar a la meva paraula, entristir-me allà on estigui.
Us observaré, vull que ho sapigueu, cada dia de les vostres vides solsament per a cercionar-me de la vostre felicitat. Comprengueu que els meus ulls estaran sobre vostre i no vull veure ni un indici de melancolia innecessària.
Quan faci temps que hagi partit vull que em recordeu i somrieu, vull que penseu en mi en els mals moments, vull que em rescateu de l'oblit per ajudar-vos a veure la llum quan caigueu al pou de la foscor; perquè jo sempre us ajudaré a encendre de nou les faroles del carrer en el que habita el vostre solitari cor.
Però segurament per a tu, estimat lector, ja estic mort. Segur que mentre llegies algun esser estimat que ja no està t'ha vingut a la ment. I ara sents la seva absència, el dolor de la seva partida.
Però vull que sàpigues quelcom, jo que ja estic mort, et vull dir, des d'on sigui, que t'he estat observant i t'estimo més que mai; et vull dir que estic molt orgullós de com has avançat perquè no has malmès la puresa del teu cor i, per acabar, et recordo el meu últim manament: vull que siguis feliç, que no escapis dels regals de la vida per por a tornar a patir, vull que el teu somriure il·lumini i escalfi les ànimes de tots aquells que es creuïn pel teu camí.
A la fi, recorda, sempre t'he estimat i t'estimaré, sempre he estat orgullós de tu i sempre ho estaré; et trobo a faltar cada dia que passa, però des d'allà on estigui et vull veure feliç…t'ho mereixes.
A las aladas almas de las rosas…
de almendro de nata te requiero,:
que tenemos que hablar de muchas cosas,
compañero del alma, compañero.
(Elegia a Ramón Sijé/ Miguel Hernández)
