Fins aviat, avi

Ton cor, flama de puresa, serà el far

que guiarà aquells que plorem el teu adéu,

Il·lumina'ns, guareix-nos de la pena, car

la foscor ens absorbeix. I digué “no perdeu

el somriure, jamai us deixaré d'estimar”

 

El cel s'enterboleix, els núvols carbonosos conquisten l'escenari celeste, les ànimes atrapades en les seves entranyes gemeguen i ses llàgrimes calen en els cors dels pobres mortals.
 

Sonen els violins d'Strauss i la teva flama es consumeix per sempre, s'extingeix i quelcom mor dins de cada un de nosaltres mentre l'obscuritat es filtra per les escletxes de la nostre pena. Els teus ulls es tanquen per últim cop, observes per darrera vegada la realitat que t'ha vist créixer i perir; un llampec s'escapa de la teva última glopada i els nostres cors s'estremeixen enmig de somnis de mal auguri.

El cel s'obre per tu i la teva ànima abandona les cadenes de la mortalitat, ascendeixes cap a la llum redemptora del repòs infinit i conquereixes el tron d'aquells que amb les seves virtuts han il·luminat la vida dels pobres mundans. Sonen les campanes del darrer adéu i els nostres plors ressonen fins a les profunditats de l'avern.

 

Des de la volta celeste observes les desgràcies d'aquells a qui tant has estimat i et remous en el teu tron per l'angoixa del dolor que la teva partida ha generat. Renegues i blasfemes i el cel esclata en llampecs de ràbia i impotència, brilla la densa foscor de la nit amb cada un dels teus intents d'escapar del més enllà i regues la terra que acull el teu cos mortal amb plors de la més infinita dissort. “Com pot esser el final promès l'haver de contemplar la pena i la desgràcia d'aquells a qui sempre has estimat? Com pot dir-se descans etern el convertir-se en espectador de la misèria d'un abrupte adéu?” et lamentes a crit viu.

 

Esgotat i derrotat decideixes esmicolar la teva ànima en mil bocins, brillants orenetes descendeixen des del cel i nien en els nostres cors, fonent-nos, per fi, en un de sol. Els records s'inunden d'una càlida claror, els somriures reneixen en els nostres rostres i els fanals del solitari carrer que és el nostre cor s'encenen de nou en sentir la teva presència.
 

En comprendre que mai ens has abandonat, que el buit de la teva partida s'ha omplert amb aquell bocí d'ànima immortal que has deixat d'herència a cadascun de nosaltres; en entendre tot això ens sentim més forts i complets que mai, ens sentim valents per encarar el futur sabent-nos guarits per la teva pura aura d'amor protector. Sabent-nos hereus de la teva infinita bondat i del teu immens cor avancem amb la voluntat d'honorar la teva memòria, de fer-te sentir orgullós mentre ens observes des de l'interior del nostre ser.

 

Ara més que mai hem de ser dignes del teu cognom i la sang que banya les nostres entranyes, ara més que mai hem de ser feliços en saber que sempre més algú ens estimarà i ens guarirà des d'allà on sigui. Mai més estarem sols en aquest putrefacte món, la llum de la teva ànima il·luminarà els més foscos passatges de la nostra existència.

 

No fa ni un dia que m'has deixat, avi, i ja t'enyoro. Però et prometo que gastaré llàgrimes contades per a desfogar la pena, juro per l'amor que he sentit cap a tu que seré feliç per molt que el meu cor s'encongeixi en recordar-te. No hi haurà dia en que no em lleví pensant en tu. Seràs l'estel que guiarà les meves passes, el far que il·luminarà el meu camí evitant que m'enfonsi en les trampes del diable.

 

T'estimo, Avi Vicenç, t'estimo.

 

Mai un adéu tant dolor havia comportat.

Mai les llàgrimes tan fons havien calat.

Més tu ets la nostra llum i ara t'has apagat.

Més la mort no et llevarà del nostre costat.

Mai més deixarem d'estimar-te, fins aviat.