Obre els ulls i es desperta enmig de les terres del desert àrtic on habita son dolor. El cel, d'un plata esgarrifós, cau sota el domini d'un sol d'influència lunar. L'aire es transmuta en el fred alè de la capritxosa mort, les rafegues tallen la realitat i les esquinçades sonen com mil crits provinents de l'erm on cremen els éssers torturats. La terra és àrida com son cor i dels solcs de la plana es filtra la pena que embriaga l'ambigua melancolia i drena els ulls de llàgrimes salades.
Confós s'observa les mans i no les reconeix: les línies de la vida, la riquesa i l'amor del seu palmell dansen i s'entrellacen en l'orgia del destí. Els records colpegen la ment i cau derrotat al terra presoner de tremolors nervioses que s'autoproclamen senyals de la imminent caiguda a la foscor. Extremitats vaporoses emergeixen de les profunditats i comencen a posseir son cos, la blavor de les gasoses falanges penetren tots els seus forats i corrompen l'ànima que s'amaga en un petit i humit racó de la seva buidor.
Llampecs que sonen com laments llunyans conquereixen l'escenari celeste, carbonosos núvols, tals presons d'ànimes errants, tenyeixen l'estampa. Llàgrimes de pena es desprenen de la foscor alçada per diables i calen en l'àrida terra que es torna, sucumbint en la insistència, en un negre fang asfixiant.
El seu cos, estirat per la voluntat de penoses criatures sense rostre ni cor, s'enfonsa progressivament en la putrefacte terra humida de la desgràcia.
Intenta cridar però el fang tapona la seva gola i bloqueja tots els moviments. I ho veu, veu clar que per a ell s'ha acabat, es sent derrotat davant les inclemències d'aquesta realitat que devora tota la llum dels seus ulls. Es rendeix i torna a la terra a la qual pertany, aquella en què les fulles dansen mogudes pels vents de l'esperança. Somriu mentre la misèria l'absorbeix perquè sap que no hi ha res més que pugui fer, somriu i el seu cos es difumina en la foscor.
Una estrella brilla al cel.
