Segut en una sala es trobava. Les parets eren blanques, decorades amb quadres de nul·la qualitat artística; l'ambient, estèril i artificial com les expressions dels homes de negre que solcaven els camins, generava falsa calma als cors afligits; les persones que poblaven les cadires miraven a terra amb ulls cansats, converses banals compartien intentant matar un temps dens com el fang.
“Poden anar entrant” va dir una veu seca i punyent, i les portes de la sala s'obriren complint la seva voluntat. Els violins començaren a bramar quan les ànimes s'endinsaren on ploren pels que s'han consumit com els ciris de l'altar. Allà restava el taüt on les despulles d'aquell que l'havia criat descansaven, al final d'un passadís que mai hauria d'esser reconegut es trobava, majestuós, el fèretre que recordava que mai més la seva cara guaitaria entre els rostres desconeguts allà en la llunyania del desconeixement. La seva mà acaricià la fusta tractant de palpar els records d'aquella faç que havia vist solcada per l'arada del temps i l'experiència, ses ulls s'inundaren de les primeres llàgrimes en evocar totes aquelles converses que mai més tindria, tots aquells moments d'íntima quotidianitat que en la seva intranscendència residia la bellesa de la realitat.
El capellà va fer acta de presència i, en un acte d'humilitat, cedí el seu protagonisme a l'afligit. “Podria parlar-vos del meu avi, podria dir-vos que va ser la més meravellosa de les persones que mai he conegut, podria explicar-vos que la maldat no existia en el seu cor, que sempre estava allà quan se'l necessitava; que era un avi, un marit, un pare, un germà i un amic inigualable; podria dir-vos que mai més coneixeré a ningú com a ell. Podria dir-vos tot això, però no cal degut a que qualsevol que l'hagi conegut això ja ho sap” les paraules brollaven dels seus llavis tremolosos mentre l'ànima es replegava en un petit racó de la seva foscor. El discurs va prosseguir fins que hagué dit tot el que sentia en aquell moment.
Acabats els parlaments una cançó va començar a sonar, una veu cantava “adéu” de forma melodiosa i les llàgrimes dels presents caigueren sincronitzades en el dolor que genera l'assumpció de la pèrdua irreparable. El món s'esfondrava lentament i la música no deixava d'avançar, una música que mai més deixaria de sonar en la ment malmesa de forma irreversible pel vil enyor. El fred punyal de la realitat s'endinsava en el cor mentre els mortals s'erigien i emprenien el seu retorn cap a la llum. Amb els ulls colgats sota la negror del plor observà per últim cop el fèretre i caminà deixant en el passat tota una vida, fugí amb gambades pesades cap a un món que ja mai tornaria a esser el mateix.
El seu cos va deixar físicament el tanatori en marxar, però la seva ànima es quedà allà. A dia d'avui encara recorre els passadissos revivint en un bucle de dolor inútil tot el succeït, s'aferra a la idea que no es tractava de res més que una escenificació perfectament assajada. El seu cos, com una closca buida, deambula pel món sumit en una obscuritat permanent, perdut sense una ànima que el guií per la ferotge realitat s'enfonsa cada cop més en les grises i infectes aigües del sense-sentit.
“S'acabarà aquest malson i en tornar a la llar et tornaré a trobar?” exclama al no-res en un atac de desesperació. “Obre la porta i escapa, sigues feliç” murmura el vent.
