“Les coses que veiem- va dir Pistorius amb veu apagada- són les mateixes coses que portem en nosaltres. No hi ha més realitat que la que tenim dintre. Per això la majoria dels éssers humans viuen tan irrealment; perquè creuen que les imatges exteriors són la realitat i no permeten al seu propi món interior manifestar-se. Es pot ser feliç així, per descomptat. Però quan es coneix l'altre, ja no es pot seguir el camí de la majoria. Sinclaire, el camí de la majoria és fàcil, el nostre difícil. Caminem.”
Demian, Herman Hesse
Fa uns dies, en la presentació del llibre “Un moment fundacional”, Marius Carol definia a en Santi Vila com un moderat radical. Aquesta definició, si bé no prové del millor dels padrins, defineix a la perfecció aquest polític forjat a si mateix. Vila, un empordanès que conjuga a la perfecció l'ànima del somniador esperonat per la tramuntana amb el seny de qui es sent lligat als turons i a les valls, fa seu el tarannà moderat del catalanisme clàssic. Ho fa en uns temps en què el terme “moderat” ha adquirit unes connotacions perversament pejoratives. La radicalitat imperant, comprensible a la vegada que preocupant, ha apartat de la centralitat a certes maneres de fer que havien caracteritzat el nostre caràcter com a comunitat.
Vila és un d'aquells moderats que defuig els excessos, que no traspassa mai el que és convenient o suportable per a l'esperit i per a la col·lectivitat. La moderació, com a brúixola que guia els nostres passos, és allò que ens fa reduir en la seva justa mesura la violència, els sentiments i les accions excessives.
Un moderat radical és aquell que retorna a l'arrel del mot i, davant dels conflictes, prefereix la ploma que l'espasa.
En Santi Vila és, segurament, un dels polítics més castigats per aquests temps de passions desfermades i d'actituds populistes. Vila, un polític poc donat als mitjans i a les xarxes socials, però molt bolcat a trepitjar carrer i a recórrer tot el territori d'aquesta la nostra pàtria, mai s'ha preocupat en excés d'allò que digués la turba; sap que la finalitat d'un polític és la consecució (a pas de formiga, pacte que pactaràs) del benestar comú.
Aquesta ha sigut la seva marca com a conseller de territori i sostenibilitat, on ha actuat diligentment sense necessitat de generar grans titulars. Un exemple n'és el desdoblament de la NII: desencallar una situació inadmissible a partir del pacte i el diàleg (encara que a banda i banda no agradi aquesta forma de fer en mig del procés) amb el resultat de reduir la mortalitat de forma espectacular (de més de 30 persones el 2010 a 1 el 2013); el polític com a servidor públic.
A Vila se l'ha titllat molts cops de botifler o de poc patriota, res més allunyat de la realitat. Qui vulgui fer l'esforç de llegir algun dels seus llibres (l'últim, una petita joia, es diu “Un moment fundacional”) descobrirà en ell a un enamorat del territori i la seva gent. Un patriota que entén que la nació és un “plebiscit diari (…) el desig clarament expressat de continuar la vida en comú”. Per a Vila la pàtria s'encarna “en la sang, els ossos i el nervi, en les pors i en les esperances dels meus conciutadans, rics i pobres, de ciutat i de pagès, blancs i de color…units, al final, davant l'aventura i l'atreviment de viure amb plenitud!”. Aquesta és la concepció purament catalana de la pàtria i la nació, aquesta concepció que ens ha permès constituir-nos i sobreviure com a poble sense caure mai en la vilesa i la foscor dels nacionalismes excloent; el fet d'acceptar que vivim en comunitat sense importar qui o com siguem, amb l'únic lligam de la voluntat de ser i viure plenament com a conciutadans units per vincles com l'esforç, el seny i la rauxa o l'empatia del comerciant que tots portem dins.
Envoltat de lideratges messiànics construïts sobre els fonaments fangosos del circ mediàtic, Vila s'erigeix com un polític atípic però més necessari que mai. L'exalcalde de Figueres destaca sobre la resta degut a que es perfila com un dels pocs servidors públics que guanya en les distàncies curtes. Com molt bé diuen els qui el coneixen, si Vila dediqués un any de la seva vida a conversar una estona amb tots els ciutadans de Catalunya, guanyaria les eleccions amb majoria absolutíssima.
I és que per televisió, tableta o en paper es perden els seus matisos, no es pot copsar la seva intel·ligència desbordant ni aquella humanitat que emanen tots els que han servit com a alcaldes compromesos.
El Partit Demòcrata Català (antiga CDC) elegirà aquest pròxim 23 de juliol el seu Consell Nacional. Santi Vila s'ha presentat per a encapçalar-lo amb voluntat de consens per a construir un partit progressista i modern. PDC té una oportunitat d'or per a apostar per un dels perfils amb més potencial de la política catalana; no només un polític brillant sinó també un home ferm, culte i de fèrries conviccions.
Davant de la cruïlla històrica en la qual es troba el projecte del catalanisme central, Vila representa l'oportunitat de construir, de nou, un partit que es vulgui i es cregui pal de paller; de retornar a l'essència que va fer gran a aquest país amb un ull posat en el futur, aquell que ens emplaça a construir un nou estat més lliure, més pròsper i, si es vol, més just.
PDC pot apostar pel curtterminisme processista o per un projecte de futur.
Si ets associat de PDC amb dret a vot, si us plau, vota per un PDC que no sigui només instrument per a la independència sinó també catalitzador d'una nova centralitat del catalanisme polític.
