Oriol Bosch


Dissabte, 12.8.2017. 07:00 h

L’irreversible amor de la mort

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 4 vots )
valorar_carregant carregant


Comparteix






A vegades sents que la mort s’aproxima.

No, no la teva.

Talment pots sentir com una presència invisible traspassa cada una de les parts que t’integra, cada un dels segons en què quedes immòbil, cada respiració que exhales sentint-te dolorosament mortal, punyentment viu i real.

Redescobrir la mort en els ulls dels altres és recordar la mort en el teu cor; abstreure’s de la closca per unir-se en el dolor, deixar les pròpies vísceres d’aliment pels insectes que neixen, invisibles, per les llàgrimes que no cauen.

Però viure la mort a través dels altres permet copsar quelcom que el turment de la pena acostuma a amagar:  l’amor perdura. Quan ja no queda carn a la qual abraçar, ni veu amb la que conversar, ni perfum en què embriagar-se, només queda estimar la memòria. Però fins i tot quan aquesta es fa difusa, quan ja els records estan gastats i regirats de tant manyegar-los, quelcom destaca nítidament: la certesa de l’amor. 

Quan l’etern adéu és recent, sents en els altres la desorientació natural d’aquell que palpa amb els seus dits nus la irreversibilitat del concepte “present”. Acloques els ulls i, senzillament, ja no hi és. Però els éssers no som solament matèria ni el present l’únic monarca de la realitat. Si l’amor ni és tangible ni està acotat entre les espases del temps, la seva naturalesa és la de l’existència; quan estimem existim més enllà: som amb els altres, som tothom, som amb un mateix; ahir, avui i sempre.

La vida té quelcom misteriós, el clímax de la seva comprensió es troba en la seva pròpia extinció. No entenem de què està feta la vida fins que no abracem aquell buit que esquinça la veu i inunda la vista: no valorem realment a aquell que passa a viure en els nostres cors pel temps dedicat, ni pel que ens ha deixat; la seva existència es compon d’amor en forma de les coses més diminutes i fútils de la vida: un cotxe aparcat davant de l’escola, una frase feta per guarir tots els mals, una abraçada per dir-te adéu, unes orenetes en el cel, un somriure que ja per sempre dibuixarà el vent.

Naixem en una foscor densa, un aïllament glaçat. Els únics arpons incandescents que penetren el mantell de soledat són l’amor que brolla d’aquells que no mereixem. Quan el sol dels dies prestats s’apaga, la llum que impregnaren dins nostre segueix guiant els nostres passos, guareix l’ànima del sotsobre natural d’un camí avocat a l’extinció de la carn.
 
Plora. Que les llàgrimes salades cicatritzin els esgarranys de la brutal comprensió, que les parpelles cansades t’acompanyin al son i, quan estiguis ben lluny de l’enganyós present, reviu l’amor heretat; atles del cel que ens guareix, dels dies que expiren, sense nom ni identitat sols la mirada de la humanitat.

 
Un cop plorat, estima.


lectures 945 lectures comentaris Cap comentari

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja


No hi ha cap comentari


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

Oriol Bosch logo rss

Reflexions polítiques, econòmiques i socials. Centrat en la independència i les llibertats individuals, sempre des d'una visió pròpia. Em podeu llegir també a http://lanoticia.cat/author/oriolbosch/ o seguir al twitter @oriolbsch

correu Contactar amb l'autor

ELS MÉS fletxa


DARRERS ARTICLES fletxa

ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.