Oriol Bosch


Diumenge, 13.8.2017. 07:00 h

L'irresistible amor de la vida

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 3 vots )
valorar_carregant carregant


Comparteix






Love- is anterior to life-
Posterior- to death-
Initial of creation, and
The Exponent of Earth.
 
 
Sempre he pensat que, en essència, som una metàfora. Incansables intentem dotar de sentit unes vides que, per definició, són simples rodes en un engranatge místicament simple. Les petites metàfores que ens configuren són diverses, canviants en els temps i les cultures, contradictòries a moments. Aquella, però, que s’erigeix per sobre de totes és, en efecte, l’amor.
Les nostres entranyes es regiren i caragolen pels demés, espases ens enfilen amb mirades; anhels, plors, joia: ànima amb ànima. Naixem de l’amor, vivim estimant i sobrevivim en l’enyor.



 
If I could see you in a year,         
I ’d wind the months in balls, 
And put them each in separate drawers, 
Until their time befalls.
 
L’amor és l’energia natural per la qual ens movem tots i cada un de nosaltres. Com a metàfora complexa, aquesta genera centenars de bifurcacions d’un relat que és el mateix: estimo. I és que no entenem del tot el que és estimar, ni d’on neix, on va o com ens transformarà; serà una mirada que dóna sentit al viure, o el record d’una aroma llunyana que fa més lleu el fet de mirar enllà o, potser, simplement es tracta de la masturbació de l’ego en veure’s reconegut, qui ho sap. L’únic que cal entendre és que estimar és l’acte més gran d’humanitat que podem fer, acceptar que els altres complementen aquest sense-sentit que és viure atura la roda de la inèrcia i converteix el present en un bàlsam per la incertesa.
 
That I shall love alway,       
I offer thee 
That love is life, 
And life hath immortality.       
 
El temps és la derrota constant en mans de la mort. Pensar que la vida és lineal és acceptar-la com un camí finit cap a la inexistència. Estimar és entendre que el pes dels dies pot ser mesurat per l’amor que hem permès que s’infiltri entre els solcs de la cuirassa; el present no és un producte del què has estimat sinó un filtre que converteix anhels en records/records en anhels. Viure és un continu sense fi entre haver (estimat) i voler (estimar). 
 
You left me boundaries of pain         
Capacious as the sea, 
Between eternity and time, 
Your consciousness and me.
 
Per aquest mateix motiu l’amor no pot ésser possessió, no pot reclamar actes de fe d’un present entès com a fix. Estimar no és besar avui sense que hi hagi fi, sinó entendre que has de treballar el teu jo per ser capaç de comprendre i gaudir l’amor que en un demà ens farà eterns. Estimem sempre: quan ens desesperem per l’espera, quan plorem l’adéu, quan anestesiem el nostre cor a fi de sobreviure; gorges d’un sol riu. 
 
So we must keep apart,         
You there, I here, 
With just the door ajar 
That oceans are, 
And prayer, 
And that pale sustenance,         
Despair!
 
Hem recorregut camps d’espines perseguint el cant d’un ocell de foc, i la sang ha regat les roses que en un demà han d’esquinçar els cors de qui vindran. Ens banyem en mars de sal per curar les ferides i emmudim l’amor que ens hi ha portat amb dolors punyents; algunes ànimes s’hi ofegaran, d’altres es creuran per sempre insensibles. Perillós és no comprendre que sagnar és tan humà com estimar, fugir és morir.
 
The sun, as common, went abroad,         
The flowers, accustomed, blew, 
As if no sail the solstice passed 
That maketh all things new.
 
Som immortals quan ens estimem perquè ens neguem a creure en el temps. Som humans quan ens estimem perquè acceptem la bellesa de viure.
És una lluita dura i penosa obrir un cor revestit de dolor endurit, banyant en una por negra com el fang, però és la batalla per viure plenament.  Com una guerra no importa quan es tardi si no com es guanyí, que al final puguem recórrer sense fi el “río Grande de Magdalena” com feren Fermina Daza i Florentino Ariza, que estimem tendrament els silencis.
Sense pors, lliures de barreres, units en l’aventura de viure. Ni els mars ni els anys.
 
And now, I ’m different from before, 
As if I breathed superior air, 
   Or brushed a royal gown; 
My feet, too, that had wandered so,        
My gypsy face transfigured now 
   To tenderer renown.
 
*Tots els versos son, com no, d’Emily Dickinson
 

lectures 889 lectures comentaris Cap comentari

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja


No hi ha cap comentari


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

Oriol Bosch logo rss

Reflexions polítiques, econòmiques i socials. Centrat en la independència i les llibertats individuals, sempre des d'una visió pròpia. Em podeu llegir també a http://lanoticia.cat/author/oriolbosch/ o seguir al twitter @oriolbsch

correu Contactar amb l'autor

ELS MÉS fletxa


DARRERS ARTICLES fletxa

ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.