(…)
I resulta curiós, però quan escrivim tenim la capacitat d'expressar millor que de cap altre forme els intangibles del món de les emocions, podem d'alguna forma traspassar els límits del nostre llenguatge via símils i metàfores. Quan escrivim alliberem les cadenes de la nostre ànima i deixem que sigui ella, i no pas el raciocini més fred, qui es comuniqui amb els interiors dels altres individus. Perquè quan escrius parles amb tothom i amb ningú alhora, imagines mil interlocutors i a la vegada t'envolta la calmada i privada solitud.
L'art d'escriure és l'art de transmetre lliurement, sense pors ni barreres. Qualsevol pot expressar-se sense témer la mirada severa dels demés, sense preocupar-se de les barreres comunicatives de la seva parla. Cultivar l'escriptura és crucial per a aprendre a comunicar les idees i les emocions, absolutament necessari per a coordinar, tal matrimoni, la fredor del cap que marca la correcció formal i estilística, amb el foc rogent de l'ànima que genera els impulsos dels que neix la creativitat.
L'escriptura és la millor arma contra la incomprensió del propi esser, la millor forma per a iniciar el coneixement del propi JO. Quan escrivim lliurement només ens enfrontem contra nosaltres mateixos, pensar què volem dir i cóm ho volem dir ens ajuda a entendre les nostres emocions i a afinar les nostres idees. Escriure i reescriure fins a l'infinit ens fa perfilar arguments, re-visionar el passat, comprendre què sentim i una infinitat de beneficis més.
Però, tot i els beneficis coneguts i per conèixer, la gent no escriu. Parlem molt de el poc hàbit que té la gent envers a la lectura, però oblidem que l'escriptura sembla relegada a quatre il·luminats. La gent ha oblidat el que és tancar-se a casa i gaudir única i exclusivament del plaer d'escriure per escriure. Injuriem l'escriptura tal pèrdua de temps, com si escriure fos quelcom improductiu. I ens hem guanyat unes generacions que no saben comunicar de forma escrita, generacions que ja no només no saben construir frases complexes, sinó que ni tant sols poden ni somniar en comunicar de forma correcte les seves idees per escrit. Hem format un grup d'individus incapaços no només de poder escriure als demés el que pensen o senten, sinó que al no saber escriure no saben ordenar, gestionar i interpretar el torrent de les seves emocions i pensaments racionals. Individus que no saben ni què volen ni què imaginen, éssers mancats de la capacitat de mirar-se en el mirall de l'ànima que és una fulla en blanc, que no comprenen que escrivint de tant en tant sobre el que senten o pensen podran arribar a comprendre's una mica més.
Quan un gira l'esquena a l'escriptura s'està negant el plaer que suposa reptar a la pròpia intel·ligència i sensibilitat, està tancant la porta a un món de llibertat infinita en que un pot esser i viure el que vulgui amb la única limitació de la seva imaginació (la qual també pot ser entrenada i millorada!).
Quan un s'aparta de l'escriptura deixa de conèixer una part essencial d'un mateix, un racó del propi JO queda per descobrir per a aquells que es neguen a si mateixos l'art de l'escriptura.
(…)
“Un àngel em va dir, ja fa temps durant un somni, que l'ànima d'un home és com el mar: qualsevol en pot veure la superfície, però l'ull humà mai podrà copsar-ne ni la seva immensitat ni els misteris que s'amaguen en les seves profunditats”
Popins
