Diumenge 23 de novembre, Joan Fuster haguera fet 92 anys si no s’haguera mort el 1992 i es complien 31 anys de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, aprovada a Alacant; 22 anys després de la mort de Fuster, el dia del seu naixement, a Sueca, a sa Casa del carrer Sant Josep, s'ha celebrat el seu aniversari, al seu claustre solemne. També s'ha retut homenatge al cantant d’Alcoi, Ovidi Montllor, ambdós, activistes imprescindibles al País Valencià i als Països Catalans.
El millor homenatge és recordar-los i rellegir les seues obres, poemes i cançons, on sempre estaran vius… com recordava Joan Garcés Barrera en un comentari davant l’article de Josep Franco, “Fuster hauria fet avui 92 anys” on, abans de criticar de “hobbisme” i “d’exercici onanista, ornamental i superflu”, això d’escriure sense cobrar i sense “prou ofici”, deia assenyadament i lúcidament: “En qualsevol país civilitzat del món, una figura com la de Joan Fuster seria recordada, valorada, dignificada, exhibida, difosa i estimada pels hereus del seu magnífic llegat intel·lectual. El 23 de novembre hauria de ser el Bloom’s Day dels valencians, perquè Joan Fuster va ser capaç de convertir una llengua en clara situació de diglòssia en un vehicle capaç de transmetre pensament i cultura. Fins i tot gent que mai no ha llegit cap dels seus llibres ni articles, i menys encara si estaven escrits en valencià, ha parlat de la seua obra com si la coneguera i, això, és un mèrit que no li poden llevar ni els enemics més radicals”.
L’associació cultural La Xala, va ser l’organitzadora de l’homenatge a l’Ovidi, del diumenge proppassat, amb el seu president Armand Fletes dirigint-ho tot, del col·lectiu Reconstruint Fuster, i la coordinadora Maria Isona amb molta gent voluntària organitzant perquè tot anés bé.
El director fou Dani Miquel i els cantants i músics participants foren: La Xala, VerdCel, Cesk Freixas, Kato i Pau Miquel, Remugats, Borja Granell i Miquel Morera, Hugo Mas, El Diluvi, l'Alborgí, Miquel Gil, Societat coral el Micalet, Últim toc teatre, Jacint d'Alcàsser i la rondalla, Miquel Gironés, Borja Penalba, Andreu Valor, Mire Vives i Pep Botifarra.
Va iniciar l’acte d’homenatge a Fuster i a l’Ovidi, l’amic Joan Femenia, de Pego, que va llegir un article de Fuster sobre l’Ovidi: “Hi ha molta passió d’ira, en les cançons que canta Ovidi Montllor. D’entrada, ni tan sols ho sembla: diríeu que tot comença i tot s’acaba amb un simple joc de sarcasmes, de vegades tènue, i sovint fred. Però l’aparença no enganya. Ho advertim de seguida: darrera cada paraula, en l’arrel de cada inflexió de veu, sota el gir burlesc dels temes, hi endevinem sempre una ràbia profunda i esmolada […] si una cosa queda fora de dubte en aquestes cançons, és, per descomptat, la terrible lucidesa de la intenció que les anima. Lucidesa d’intenció i lucidesa de realització. Sigui art o sigui temperament, el secret d’Ovidi Montllor consisteix en això: en el fet de reduir a mots i a melodies sense èmfasi, sense truculència i sense espasmes, i alhora mantenir-la enèrgicament incisiva. I no cal subratllar contra què ni contra qui s’adreça la serena violència de l’Ovidi. Ell s’enfronta, precisament amb l’altra violència, la violència autèntica, institucionalitzada a través de cèntim, del poder, i de les nostres mil ofuscacions quotidianes. […] Un dia o altre ens n’adonarem: l’impacte de els cançons d’Ovidi Montllor no serà, no haurà estat, gaire espectacular, però sí decisivament positiu. Val la pena que ho tinguem en compte des d’ara”.
Isabel-Clara Simó, escriptora i amiga d’Ovidi va dir que havia arribat tard a l’homenatge a Ovidi, però, que, mentre entrava a Ca Fuster oïa una cançó d’Ovidi interpretada per VerdCel dient “el teu poble es Alcoi” i descrivint els barrancs, les muntanyes, els ponts, les fàbriques, el riu, el campanar i va pensar que era molt fàcil satisfer a una dona i, joiosament, va llegir un poema en forma de carta que li va fer a l’Ovidi ple d’estima pels animals, assenyalant la violència amb que es tracten els gossos, amb algun amanyagament al llom, lligats amb cordes i collarí per controlar-los, perquè no s’escapen… els canaris i les caderneres a les gàbies, amb pinso o un tros d’enciam, tancades per tallar-los el vol i la llibertat, si canten es perquè ouen cantar altres ocells i volen marxar. Va contar Isabel-Clara que sempre que volien anar junts a dinar, se n’anaven a casa Gonçal Castelló que va ser condemnat a mort pel franquisme i els ho contava tot de la guerra, d’abans i després, perquè Gonçal ho sabia tot i conversaven, reien i s’ho deien tot; unes setmanes abans de morir-se estaven dinant allà i va dir, serenament: “Ja sé que tinc un càncer, però no em preocupa perquè cada dia em prenc un timonet d’Alcoi i això ho guareix tot”. Isabel-Clara va contar que en una entrevista amb Montserrat Roig, el 1979, quan li preguntaren si li feia il·lusió publicar les seues poesies, va dir que ell es considerava més un coneixedor de poetes que un poeta en si i que ho veia molt verd aixòd e publicar les seues poesies, “el que em fa més il·lusió encara és publicar l’Ovidi contista o novel·lista, però no em puc permetre estar tres mesos sense treballar”… També se’ns va recordar que l’Ovidi deia que ell era un marginal de la societat, explotat i rebutjat pels benestants i també allò de “Faré vacances”, va escriure que no moriria mai, que se n’aniria a fer vacances, que llençaren les seues cendres pel barranc del Cint d’Alcoi, a la vora de la Mariola, s’enduria els millor poemes per llegir, esperant tornar amb les dolces xicones i la resurrecció de la carn del dia del Judici.
Maria Isona, va assenyalar a la família de Guillem Agulló i Salvador i a la família de Vicent Andrés Estelles, va donar la benvinguda a tota la gent, va recordar -davant els feixistes- que allà estàvem els amics de Guillem, a una casa de Joan Fuster de gom a gom, i va remarcar la importància de la lluita popular, de la classes treballadora de tots els Països Catalans per aconseguir la llibertat, el socialisme i la independència del nostre país complet i sencer.
Antoni Furió va subratllar la importància històrica del moment polític actual al Principat de Catalunya, i es va interrogar -en veu alta- si el País Valencià podrà arribar a tenir el mateix grau de consciència de país en defensa del dret a decidir, per a defensar els interessos lingüístics, culturals, econòmics i polítics del País Valencià i dels Països Catalans, un país molt millor. Va remarcar l’Ovidi i el Joan Fuster com figures cabdals en la recuperació d’una història, d’una llengua, d’una cultura i d’un país que han intentat desfer, anestesiar, assimilar i soterrar, des de Madrid, des de fa molts anys i va proposar que seria convenient que al País Valencià, la valenciana gent estigués a l’alçada de les circumstàncies per reconstruir els Països Catalans, per un afer d’interés vital, social i de dignitat perquè no ens aniquilen com a poble diferenciat.
Mentre cantaven, tocaven i feien els parlaments, al pati de Ca Fuster, on, a la postguerra, Joan Fuster de petit jugava amb el poeta de Xàbia, Pep Albí i més tard conversaven d’art, de música, de lletres, poemes i llibres, a una pantalla es podien llegir citacions d’aforismes de Fuster: “El mal ve de la vostra obediència, de la vostra falta d’esperit crític”/ “Cal desconfiar dels que prediquen la idea de sacrifici, dels que necessiten que algú es sacrifique per ells”/ “Tinc confiança en la lletra escrita. Tota paraula escrita per se acabe sent revolucionària. Tot és qüestió d’escriure!”/ “El possessiu de les formes gramaticals és realment pertorbador”/”Qui paga mana! La història i l’experiència de cada dia mostra que qui paga mana. Qui mana cobra, manar és cobrar, entre altres coses”/ Trobe intel·lectualment torbador que s’escriga societat de consum quan allò que es pretén dir és neocapitalisme”/ “Una de les primeres invencions de la lluita de classes fou l’invenció del pany”/Deu haver moltes maneres de manar, supose, més només hi ha una d’obeir i és humiliant”/ “L’home ben educat ha de saber que alguna vegada ha de ser mal-educat, si no, potser la seua educació no esdevé completa”/ “Totes les lleis tenen un mateix objecte: protegir la compra-venda…”/ “El que mana vol que els manats siguen dòcils, tota filosofia de la Hª ha de partir d’aquesta obvietat”/ “La disjuntiva potser fóra: o solitaris o solidaris”/ “No desertes, rebel·lat, si pots, és clar!”.
I també aforismes de l’Ovidi: “A partir del 25 anys, o s’és d’esquerra o s’és de dreta, o no s’és de res, és a dir més de dretes”/ “Si em permeteu l’expressió/ Visca la revolució! Si em permeteu com si no/ Visca la revolució!”/ “Sóc un marginal de la societat, explotat i rebutjat”/ “No m’agrada indignar-me, però si de tant en tant no m’indignara, què seria de mi?
Després marxàrem a dinar al casino de Sueca, on Joan Fuster portava a Josep Pla quan aquest el visitava a sa casa, als anys seixanta. Perquè aquest café popular, d’aspecte decimonònic, de principis del XX que els encantava als dos escriptors. Potser l’Ovidi alguna vegada anà a visitar a Fuster i a fer-se una cassalla, un whisky, un cafè-licor o un timonet de la serra Aitana d’Alcoi que cura totes les malalties.
