Un amic m’envia, via WhatsApp, un article publicat a un diari de Madrid de Neus González Monfort, de Xàtiva, que viu a Nova York i que rebat punt per punt, les fal·làcies i els prejudicis, del tot anticientífics, destrellatats i erronis, de la diputada Punset. Després d’indicar-li que saber de llengües no ocupa lloc per tal de saber molt més, al contrari, que quant més llengües, més es belluguen les neurones del cervell, la informa que gràcies al valencià va poder treballar a TV3 i ara estava treballant de traductora a les Nacions Unides, per tant, dir com va dir la diputada de Ciudadanos al parlament del País Valencià, que el valencià o català no valia per a res, que potser era emocionalment reconfortant, però no servia per a trobar faena ni per anar pel món ni per a res, és tenir una barra com un piano. Perquè com confessava Neus, a ella se li han obert moltes portes gràcies a saber valencià i altres llengües, i la nostra amiga de Xàtiva reivindicava, des de Nova York, la validesa i la importància de la nostra llengua i cultura, que els seus pares van tractar de llegar-li a la ciutat dels Borja, que al món del renaixement foren decisius en centre del govern del món, per governar l'església, expressant-se en valencià.
Jesús Huguet també li ha dedicat una carta a la diputada Punset, des de La Veu, per informar-la que més de 10.000 persones han trobat faena, fent classes de valencià a l’ensenyament al País Valencià, a Catalunya o a les Illes, que les editorials han contractat traductors, curadors, editors de llibres en català, que hi ha gent treballant al serveis de traductors als ajuntaments, a les diputacions i a les Generalitats o Consell de les Illes Balears, a tots els territoris catalanoparlants, per tant, només la desinformació, la ignorància, el cinisme o una perversió política, la pot haver dut a dir allò del “pueblerisme” o “l’aldeanisme”, que podria aplicar-s’ho a ella mateix i al seu propi partit, que sembla, almenys en política lingüística i tracte als immigrants, el retorn al falangisme dels anys trenta i quaranta, sempre defensant la llengua de l’estat i sempre atacant i menyspreant les altres llengües perquè encara no tenim un estat propi; sempre atacant els més febles i donant suport als més forts i poderosos, com fan tots els ciutadans d'ideologies reaccionàries i neodarwinistes, allò del “peix gros es menja el xicotet”.
Sense fer un recompte complet, em sembla que els amics, Francesc Viadel, Joan Puchalt a “Els enemics del valencià, els ‘naranjitos’, les gavines i la consellera Català” amb el seu humor bonhomoniós i burleta, a la manera estellesiana, que el caracteritzen i molts d'altres s'han encarregat de dir-li a la diputada Punset el que es mereixia, mentre que des de “Las Provincias” preparen el terreny per a dir que el nou Govern del País Valencià vol fer la mateixa política lingüística que a Catalunya… ¿No saben els d'aquest diari que la immersió lingüística a Catalunya està considerada pels organismes internacionals, com una de les experiències educatives i pluriculturals més excel·lents d'Europa? Ni ho saben ni ho volen saber ni els interessa saber-ho perquè des del fanatisme espanyolista acastellanat, el que volen és anorrear la nostra llengua i cultura valenciana, balear i catalana. No volen defensar el diàleg al si de la comunitat educativa, ni el plurilingüisme ni preparar la ciutadania valenciana per a les necessitats i urgències del segle XXI, enfortint la nostra llengua i cultura i oberts a d'altres de tot arreu. El que cerquen, obsessivament, és, com la llei Wert, de castellanització o espanyolització dels infants valencians, la destrucció de la nostra llengua i cultura per la d'un estat opressor que sempre ha intentat imposar-nos la seua llengua “por justo derecho de conquista”, a sang i foc, allò de “Hablad la lengua del Imperio” i allò altre de “No habléis la lengua de los perros”, que deien els falangistes el 1939, quan entraren militarment a conquerir València, capital de la República. La diputada Punset sembla la digna hereva d'aquells indesitjables temps.
Li hem d’agrair a la diputada Punset, que s’acarnisse cruelment i ataque la nostra llengua i cultura valenciana, catalana i balear, amb sadisme i desdeny, perquè així, els que pensem que no hem de ser discriminats per un estat opressor, com el supremacista de l’espanyol, que prioritza la llengua i cultura castellana, i que hem de tenir els mateixos drets humans i de ciutadania sense cap discriminació, al marge de la llengua que parlem, ens espavilarem per aconseguir l’exercici del dret a decidir i el respecte a la nostra llengua, cultura i nació, del tot distinta a la que ens imposen els mitjans de comunicació i l’artefacte artificial de l’estat opressor espanyol.
Em sembla bé que se li adrecen cartes a la diputada Punset, ha d’estar molt devanida, de causar tant de rebombori per unes paraules tan inconscients, desgavellades i imbècils; això de “l’aldeanisme” l’ha llençat a la fama i ens hem adonat que les lliçons del seu pare i la seua germana, d’Eduard i d’Elsa, en valorar la intel·ligència emocional i els sentiments, repetien “no és màgia, és intel·ligència emocional”, això a la diputada de Ciudadanos del País Valencià li ha entrat per una orella i li han eixit per l’altra; ha aprofitat la trona del parlament valencià per a menysprear la nostra llengua i cultura, per a insultar i menysprear la valenciana gent que després de segles de genocidi cultural vol aprendre el valencià perquè recupere la seua normalitat a tots els àmbits i usos socials, de fet, va amenaçar perquè no s’incremente l’ús social i a l’ensenyament del valencià perquè ella estarà com una espasa de Dàmocles, per a dir-nos a tots els valencianoparlants que som uns “pobletans”, uns “aldeanos o pueblerinos”, com deien els feixistes després de la victòria de Franco i en l’intent sostingut per a l’extermini cultural dels Països Catalans durant la dictadura i més enllà, en una “democràcia”, que en gent com la diputada Punset i d’altres ha reproduït les petjades d’aquest intent d’extermini lingüístic contra la gent dels països de parla catalana, balear o valenciana. Com ens conta Joaquim Amat-Piniella a “K.L. Reich”, “El nazisme provava d’anihilar físicament els seus enemics i, per si no ho aconseguia totalment, preparava l’atmosfera que pogués anul·lar-los moralment per sempre més”. Aquests insults, menyspreus, minoracions i formes d’estigmatització de les altres llengües distintes a l’oficial de l’estat espanyol són intents d’anorreament dels altres, de la nostra llengua i cultura, com ens remembra el nazisme i totes les cròniques dels camps d’extermini.
Em sembla molt bé que li dediquen cartes, però la millor lletra, al meu parer, seria reclamar el dret a decidir de la ciutadania del País Valencià, per tenir els mateixos drets que els francesos, els espanyols o castellans, els alemanys i els maltesos, construir estructures d’estat propi, perquè cap senyoreta o senyoret de Madrid o de l’Empordà, ens vinga a insultar dient-nos “aldeanos”, la millor resposta és que el País Valencià, junt a Catalunya i les Illes, junts o per separats, accediren a tenir un lloc en el concert de les Nacions Unides, com Andorra, per poder expressar-nos en la nostra llengua i cultura valencianes, sense haver de rebre insults, humiliacions i menyspreus de ningú, ni haver de demanar permís perquè ens deixen parlar en valencià, en el nostre català, als parlaments espanyols, europeus o a qualsevol mitjà de comunicació del món i en totes les àrees de la nostra vida i estudi.
Per tot plegat, té ‘molta raó’ la diputada Punset, en efecte, la nostra llengua i cultura és tractada, per l’estat espanyol, de manera pobletana o 'aldeana', minoritzada i invisibilitzada, com si fóra la llengua d’uns llogarets insignificants del còmic d'Asterix i Obelix, resistint davant les embranzides de l'Imperi, i no una llengua d’uns països amb quasi 13 milions d’habitants darrere que més de la meitat s’expressem en català. Hem d’anar a normalitzar la nostra comunitat lingüística, perquè la nostra llengua i cultura, catalana, valenciana i balear, passe de ser una llengua marginada a ser una llengua plenament internacional, com ens suggereix el valencià Miquel Àngel Pradilla -al seu darrer llibre sobre la comunitat de la catalafonia- la nostra llengua i cultura ha de ser reconeguda per tots els estats i ha de tenir estat propi, sense haver de dependre d’un estat que ens odia i mal tracta, com a estat hostil en considerar-nos els seus enemics pel fet de no parlar la llengua de l’Imperi que volien i volen que siga l’única llengua a perviure a la Península Ibèrica, junt a l'anglés i el portugués perquè té estat propi. Perquè volen eliminar les altres; cas de tenir estat propi i mitjans de comunicació de tot el domini catalanoparlant, ho tindrien molt més difícil. És un repte que cal aconseguir en defensa pròpia, davant la gent que, seguint les petjades del nazisme i els seus derivats, ens vol exterminar del tot.
Sal·lus Herrero: membre de la Plataforma pel Dret a Decidir
