El darrer diumenge 27 de setembre fórem testimonis d’un esdeveniment que resultarà el fil conductor del futur de la nació catalana: unes eleccions que donaren la majoria d’escons a partits declarats a favor de la independència.
La estratègia adoptada de forma sistemàtica per les forces reaccionàries que configuren l’arcaic sistema de partits així com de l’Estat espanyol ha evidenciat el temor d’unes forces ja debilitades que, primer davant l’imminent convocatòria a unes eleccions considerades plebiscitàries respecte a la independència i després front la victòria evident de les forces independentistes amb una majoria absoluta en el Parlament català, no han sabut sinó intentar jugar amb el discurs de la por i de l’amenaça. Aquests fets no obvien sinó front als crítics ulls internacionals un ineficient sistema ancorat en unes estructures anacròniques i poc eficients (especialment) en matèria democràtica com són les de l’Estat espanyol.
Només cal fer una ullada al darrer any, quan el reclam independentista escocès fou materialitzat el 18 de setembre mitjançant un referèndum acordat entre el govern escocès i el del Regne Unit amb una participació històrica del 84’59%. Amb el 55’3% dels vots en contra i el 44’7% a favor de la independència, finalment no es dugueren endavant les pretensions secessionistes. La reacció davant la demanda separatista escocesa fou corresposta amb la possibilitat de realitzar obertament una consulta plebiscitària, res més lluny de la realitat que visquérem a Catalunya amb el referèndum per la independència del 9 de novembre del mateix any: amenaces sistemàtiques, intents de boicot, prohibicions,… La qualitat democràtica del govern central va brillar per la seua absència. I encara ho fa.
La interpretació que ha dictat la “pluralitat informativa” dels distints mitjans de comunicació espanyols no se n’ha sortit ni un pessic d’un discurs que resta ineficaç, pobre i malintencionat de la xerrameca general dels governants: “Cataluña no se quiere ir” (ABC), “La mayoría de los catalanes dice no a la independencia” (El Mundo), “Los independentistas ganan las elecciones y pierden su plebiscito” (El País), “Mas no consigue sus objetivos” (La Razón), “El soberanismo fracasa: más del 52% de los catalanes no están a favor de la independencia” (La Nueva España), “La mayoría dice no” (La voz de Galicia), “El 52% de los votantes dicen no a la aventura secesionista” (Diario de Sevilla)… I és que, una vegada perduda la partida, no queda una altra que la manipulació. Un cop més, el govern central s’evidencia com a un pèssim garant de la democràcia.
Els resultats del 27S, recordem, restaven així una vegada finalitzat el recompte: JXSí 62 escons, C’s 25 escons, PSC 16 escons, PPC 11 escons, CatSíqueesPot 11 escons i CUP 10 escons; amb un èxit històric de participació del 77’44%. Cal considerar el significatiu auge de Ciutadans a aquestes eleccions autonòmiques envers les del 2012 (d’un 7’57% a un 17’93%), del qual resulta obligatori destacar el privilegi mediàtic del que s’ha vist previst; així com el fet de que el “partit del canvi” haja resultat el “vot útil” envers el PP, tal i com ja ha reconegut el president del govern. No obstant, val dir que la davallada dels populars (d’un 12’98% en 2012 a un 8’5% en 2014) no ha significat sinó uns escassos cent mil vots que semblen haver sigut redirigits cap al partit d’Albert Rivera dels totals quatre-cents cinquanta nou mil que ha guanyat en aquesta legislatura.
Posat el fracàs que ha representat el PSC perdent 4 escons i el resultat apàtic obtingut per la formació de Catalunya Sí que es Pot, partits manifestats com a partidari del federalisme i a favor del dret a decidir, respectivament; des d’aquesta perspectiva, per tant, es pot destacar com s’ha focalitzat el vot no independentista en Ciutadans. Aquest partit, present al Parlament de Catalunya des de fa vora una dècada, s’ha definit en sí mateix amb la complicitat encoberta dels mitjans de comunicació com una contraposició, d’una banda, al partit liderat per Pablo Iglesias i; d’altra, a la en aquell moment incipient força nacionalista: resta, per tant, com un altre instrument del govern central per a, com ells mateixos reconegueren, “no governen ni els nacionalistes ni Compromís”. No obstant, caldrà esperar a les eleccions generals d’aquest any, per a quan, analitzant l’escrutini de votacions a Catalunya, es puga determinar per fiquin percentatge de vots correspon a la facció no independentista que s’ha redirigit en el partit de Rivera.
Catalunya Sí que es Pot, per la seua banda, ha jugat un paper menys que eficient. La remissió constant del líder de Podemos en les eleccions autonòmiques catalanes ha resultat, tal i com s’ha demostrat amb els resultats, significativament poc adient. Desafortunades declaracions d’un líder que desconeix les necessitats d’un poble que crida i la seua conseqüent ambigüitat davant un tauler polític que ja no accepta mitges cintes ha obtingut un resultat que podria considerar-se previsible posat el panorama general d’un poble que tria assumir estat sobirà i que; com dicta la lògica, no vol ser governat per una formació de centre.
En última instància, resulta d’esmena necessària el paper de la CUP envers la victòria del sí a la independència, la qual ha més que triplicat els seus escons al Parlament (de 3 en 2012 a 10 en 2015). Cal posar de relleu la gran empenta i potencialitat mostrada en les comarques, on resulta 2a força en un 34% de comarques catalanes a pesar de la gran apagada mediàtica de la qual n’és víctima posada la seuapostura sempre crítica front al govern d’Artur Mas i la seua política d’amiguismes. La CUP, per tant, es declara no sols com el vot fermament sobiranista; sinó també, com ha demostrat al llarg d’una llarga trajectòria de lluita social dins i fora de les institucions, com l’alternativa d’esquerres independentista que rebutja participar de les polítiques caciquils de Mas i dels convergents.
Els resultats, per tant, s’enquadren d’aquesta forma: CSQEP i PSC, formacions que consideren vies alternatives al SÍ que passen per un nou model de constitució i de Estat, no arriben al 25%; PP i C’s, partidaris declarats del NO que resten en el 26’43%; i JXSí i CUP, les formacions que volen obertament la independència, sumen el 47’74% dels vots totals. Cap destacar també la postura d’Unió, el qual es posicionava a favor d’una terceria via mitjançant la qual es reconega Catalunya com a nació i es derive en una protecció de la llengua, cultura, educació i pacte fiscal (2’51% dels vots). Destaca per tant, de forma escassament significativa, l’oposició ferma i solitària del NO en qualsevol vessant per part del PP; posant de manifest la necessària matisació de la posició de C’s, que advoca per un tractament igualitari a totes les autonomies i no es tanca en banda cap a futurs parlaments. Es posa de relleu, d’aquesta forma, una desmitificació necessària: el vot del NO per mantindre l’statu quo resta en un 8’50% front al 47’74% que advoca obertament pel SÍ.
Cal fer una valoració realment positiva envers a la facció independentista que ara ocupa la majoria d’escons al Parlament (un total de 72). Aquest resultat, qualificat de fracàs i de negativa pel que fa al procés sobirà per la premsa nacional, resulta motiu de celebració i expectació mundial. La importància dels esdeveniments que vivim avui dia poden calibrar-se a través del prisma de la resta del món: mitjans de comunicació internacionals retransmetent els resultats des dels propis col·legis, sol·licituds parlamentàries, declaracions a favor o en contra de l’autodeterminació de Catalunya… Ja siga per condemnar-lo o per mostrar el seu suport, el procés no deixa ningú indiferent; i cada vegada són més els Estats que es sumen als que ja mostren simpatia cap a una futura nació independent catalana.
El 27S, tal i com en serem testimonis en els pròxims mesos, és una data que marca un ara i un després. Amb el 27S Catalunya diu prou, amb el 27S és el poble qui parla i al govern espanyol no li queda més remei que escoltar-lo junt a la resta del món en comptes de tornar a recórrer a l’amenaça i a la por. El 27S es decideix independència, el 27S es decideix sortir de les estructures arcaiques i ancorades en un passat dictatorial no tan llunyà i que continua present en les distintes àrees que configuren la vida quotidiana espanyola. El 27S triem la independència com a camí cap a un futur desproveït de desigualtat. El 27S Catalunya decideix auto determinació, el 27S es reclama la justificada sobirania del seu poble.
27 de setembre de 2015. Catalunya crida ¡INDEPENDÈNICA PER CANVIAR-HO TOT!
Teresa Garcia, membre de la PDaD
