Jean-François Gaudreault-DesBiens, catedràtic de recerca a Canadà sobre identitats jurídiques i culturals nord-americanes i comparades, Universitat de Mont-real, el 8 d’agost, escriu un article a un diari de Barcelona, on es pregunta si existeix un dret legal a decidir, concretament, titula el text ‘Un dret ‘legal’ a decidir?’
Comença l’article, com per ‘banalitzar’ una mica, dient que els “nostres temps ofereixen un terreny fèrtil a les reivindicacions de drets ‘de tot tipus’. Evidentment, l’àmbit polític tampoc es lliura d’aquest fenomen, que es mostra amb ‘vehemència’, a les societats on es manifesta amb força un sentiment independentista”. Així, remembra, que, “des que el Tribunal Suprem de Canadà ratificara el 1998 que ni el dret intern de Canadà ni el dret internacional atorgaven a Quebec el dret legal a separar-se unilateralment de Canadà, molts actors del moviment secessionista quebequès invoquen ‘el dret a decidir’”, que el senyor Gaudreault-DesBiens, considera un ‘nou mantra’… segurament perquè bé té un estat propi que li està bé o bé considera que els seus drets ja estan ben protegits per l’actual estat canadenc, amb el qual s’identifica i no se sent en cap tipus de risc, de vulneració o d’incertesa jurídica per tal de garantir la protecció i reproducció en el futur dels seus drets lingüístics, culturals i ‘nacionals’, cosa que no ens passa a la gent de l’àmbit lingüístic catalanoparlant (bascoparlant o gallegoparlant) en relació amb l’estat espanyol, que tracta d’exterminar-nos per tots els mitjans. Per exemple, continua el senyor Gaudreault-DesBiens, “una llei que aprovà l’Assemblea Nacional del Quebec el 2000 en resposta a una llei federal que exigia que foren clares les preguntes com la majoria obtinguda en referèndum sobre la secessió d’una província, enunciava en alguns articles la petició de principi segons la qual el poble quebequès té, efectivament, el ‘dret’ a decidir, ‘ocultant interessadament’ alguns obstacles jurídics considerats ‘fets desagradables’” per bona part del poble del Quebec.
Aquesta llei quebequesa, segons Gaudreault-DesBiens, “tenia com a objectiu, de fet, provocar un relliscament semàntic en el concepte mateix de ‘dret’ amb el risc d’augmentar la ‘confusió’ de la ciutadania pel que fa al sentit i les modalitats d’aplicació del dret a l’autodeterminació dels pobles, que continua sent l’estàndard reconegut en dret internacional. Ara bé, conclou, el senyor jurista canadenc, que no es pot interpretar que aquest dret reconeix un ‘dret’ absolut de secessió que suposadament estaria basat en un dret ‘general’ a decidir. Efectivament, no existiria un dret absolut, perquè els drets són relatius a un context i circumstàncies particulars. I des del nostre punt de vista, la situació història actual i passada d’opressió lingüística, de no reconeixement, de fiscalitat colonialista, justifiquen de sobra el dret dels habitants dels territoris catalanoparlants a exigir la independència d’un estat que no ens respecta i vulnera tots els nostres drets de ciutadania per a exterminar-nos com a poble valencià, català i balear.
Segons els promotors contemporanis, com els que hi ha també a Catalunya, afirma Gaudreault-DesBiens, “aquest ‘dret’ a decidir té la seua principal base jurídica en la decisió de la Cort Internacional de Justícia (CIJ) el 2010 en el cas de la declaració unilateral de la independència a Kosovo. Fent servir alguns enunciats d’aquest dictamen, els promotors del dret a decidir ho veuen com la base de la juridicitat del dret la existència del qual invoquen. He d’afegir, necessàriament, un interrogant, per què, no interpretaran els senyors juristes que cal arribar a una situació de guerra civil o d’agressió bèl·lica d’un estat contra la nació sense estat que vol independitzar-se perquè la Cort Internacional de Justícia admeta el dret unilateral a la independència o el dret a decidir?
No obstant, al senyor Gaudreault-DesBiens, no li agrada massa o gens la resolució del CIJ sobre el cas de Kosovo i segons ell va ser qualificada de “lleugeresa” per molts observadors internacionals, que segurament serien funcionaris estatals amb tots els seus drets protegits i no vulnerats o estarien molt contents que els seus estats vulneraren els drets de nacions sense estat que estan supeditades als seus estats supremacistes; clar i ras, li sembla ‘abusiu’ interpretar que aquell precedent de Kosovo, que remembrem que l’estat espanyol encara no ha reconegut, després de més de 5 anys, crea un ‘dret’ a decidir. I esgrimeix tres raons:
1. Al treure’l de context i radicalitzar-lo, universalitza l’abast del que s’ha decidit en un cas, segons ell, “molt particular” (el d’un estat nascut al finalitzar una guerra molt sagnant).
2. Oculta el fet que la CIJ es nega a separar “les controvèrsies sobre l’abast del dret d’autodeterminació o l’existència d’un dret de secessió-remei que, en realitat, serva relació amb l’afer del dret a separar-se d’un estat (paràgraf 83).
3. Se salta el tema de la distinció entre dret positiu d’actuar i el fet de treure, si cal, conseqüències jurídiques d’una situació de fet que és independent, segons Gaudreault-DesBiens, d’un dret positiu previ a la seua creació. No obstant això, la CIJ assenyala que “podria ocórrer perfectament que un fet -com una declaració unilateral de la independència- no siga una violació del dret internacional, sense que això constituïsca necessàriament l’exercici d’un dret atorgat per aquest darrer (paràgraf 56).
En resum, segons Gaudreault-DesBiens, no es veu bé el que, en la resolució sobre Kosovo, permetera afirmar la consagració d’un dret a decidir, en sentit jurídic estricte, que seria autònom del dret d’autodeterminació ja reconegut en dret internacional, tot i que molta gent a Catalunya i als Països Catalans considerem que hi ha motius de sobra, davant les vulneracions de dret de la ciutadania catalànica, perquè la ciutadania de Catalunya i dels Països Catalans decidisca, per votació, si vol continuar formant part d’un estat que ens oprimeix i vulnera els nostres drets permanentment i sistèmica.
Al meu parer, no cal interpretar el cas de Kosovo com un cas que va contra el dret a l’autodeterminació reconegut en el dret internacional, cal entendre’l com una actualització o posada al dia en funció d’un context determinat que avalaria que, per majoria electoral, s’exercira el dret a decidir d’un territori concret, posem per cas, Catalunya o els Països Catalans, perquè el dret a decidir complementa i actualitza el dret a l’autodeterminació. El concreta, el seu exercici, al temps i a l’espai concret.
Tot i que no reconeix Gaudreault-DesBiens, el dret a decidir en l’àmbit jurídic, o el ressitua en un cas molt especial, després d’una guerra sagnant, con si exigira que si la majoria del poble català vol exercir el dret a decidir o el dret a l’autodeterminació, anés a una guerra sagnant, -cosa del tot absurda- reconeix el dret a decidir en l’àmbit polític, en el sentit que té un efecte ‘performatiu’ en el sentit que pot infondre en l’esperit dels que estan cridats a ‘decidir’ la creença que el seu gest secessionista està, d’alguna manera ratificat, d’avant-mà, pel dret internacional. Aquesta ‘confusió’, sàviament manejada entre un dret reconegut jurídicament i un dret d’alguna manera ‘moral’, segons Gaudreault-DesBiens, tot i que ‘vacil·lant’, té en eixe sentit elements de ‘cosmètica’ que pretén tranquil·litzar d’avant-mà la ciutadania que d’altra manera podria tenir dubtes pel que fa al futur melodiós que se li promet una vegada que prenguen la seua ‘decisió’ a favor de la secessió. Açò val per als quebequesos, però probablement també per als catalans i els bascos, segons conclou el jurista canadenc.
Al remat, afirma: “I no es tracta de dir que els estats –eixes comunitats polítiques històricament contingents- són indissolubles, en contra del que afirma el Govern de Madrid. Es tracta simplement de precisar que, tret de rares excepcions estrictament assenyalades en dret internacional i sense relació alguna com un ‘dret’ a decidir tan ‘abstracte’ com ‘imaginari’, no existeix cap dret positiu a dissoldre’ls per la via de la secessió unilateral”. Però si això de la ‘indissolubilitat’ està a tot arreu de l’estat espanyol, quasi tots els partits estatalistes i nacionalistes espanyols, que es neguen a parlar, negociar, discutir o conversar sobre una 'indissolubilitat' que es tan indiscutible, com el dogma de la Immaculada Concepció per a un papista.
El senyor Gaudreault-DesBiens, a més de tractar de posar-se en la pell de la ciutadania que no té estat propi i està dominada per un estat opressor que vulnera tots els nostres drets lingüístics, culturals, econòmics, fiscals i ‘nacionals’, hauria d’explicar-los als del Govern de Madrid que els estats no són eterns i són comunitats polítiques històricament contingents i que les ‘parts’ que el conformen han d’estar d’acord i ha de ser lliure formar part o decidir fer via creant un estat propi per garantir els nostres drets de ciutadania i el respecte als drets humans, permanentment vulnerats per l’estat espanyol. Inclús la mateixa ‘Constitució’ espanyola, de matriu castellana i anticatalana, de 1978, afirma, ridículament, la ‘indissolubilitat’ eterna de la Nació-Estat espanyol.
Els qui neguen i estan en contra del ‘dret a decidir’, a l’escena internacional, és, probablement, perquè formen part, realment o mentalment de la ciutadania dels estats opressors i ja els va bé sentir-se superiors als altres com a nacionalistes estatals supremacistes, opressors i vulneradors de drets de la ciutadania de les nacions sense estat propi, com passa al País Valencià i la resta del domini lingüístic catalanoparlant. Per últim, hauria de recordar el jurista canadenc que la vehemència, els enganys, l’eficàcia i la violència dels estats en la vulneració de drets de la ciutadania sense estat propi, és molt major que la que puga exercir la ciutadania reivindicativa, pacífica i democràtica, reclamant l’exercici del dret a decidir per poder garantir els seus drets individuals i col·lectius. El senyor jurista canadenc tan reputat hauria de saber que ‘feta la llei feta la trampa’ i les ‘interpretacions’ de la llei depèn si estàs dalt o baix, si tens estat propi o impropi, si tens dret a tenir drets o no… Com ens passa a valencians, catalans i balears que per no tenir un estat propi hem de suportar un estat opressiu insuportable, que no ens reconeix cap dret o que sostenim amb els nostres impostos, sense que s’invertisca res a l’eix mediterrani, només ens envien empreses ruïnoses com Castor, de Madrid, perquè les financem per haver causat terratrèmols i aterrir la gent de Castelló i Tarragona. Un estat que ens 'estima', només pels diners que ens espolia i ens oprimeix perquè és un artifici estatal parasitari dels Països Valencians, Catalans i Balears tractats com a províncies colonials; per això el monarca novell visita el diari franquista ‘Las Províncias’, que Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Vicent Ventura, Alfaro o Enric Valor no visitarien mai, per dignitat democràtica, com explicava Francesc Viadel magistralment. Perquè durant massa temps, dirigit des del feixisme, fou un libel contra el valencianisme polític i la democràcia al País Valencià per generar catalanofòbia, odi racista i enfrontar els catalans i valencians al si del nostre País Valencià. Per destruir-nos del tot.
Sal·lus Herrero: membre de la Plataforma pel Dret a Decidir.
