Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

Visita al Museu Valencià de la Festa d’Algemesí

|

- Publicitat -

A mitjan octubre passat, la gent de la tertúlia de l’Octubre anàrem de visita a Algemesí. Ens reunírem a les 9 del matí al rellotge de l’estació del Nord de València i eixírem cap a Algemesí en tren. Havíem quedat per a fer una visita cultural al Museu de la Festa, a l’església del poble, el carrer Major i a l’Ajuntament d’Algemesí. A l’estació ens esperaven alguns companys i amics d’Algemesí que ens acompanyarien tot el dia fins a la tornada a València a la vesprada.
 

Arribàrem al Museu de la Festa de la Mare de Déu de la Salut. El director Juli Blasco ens esperava a la porta; és un antic convent dominicà de Sant Francesc, de l’ordre d’inquisidors a la qual pertanyia san Vicent Ferrer, “els cans o gossos de Déu”, que fou desamortitzat per Mendizábal, després va tenir altres usos, fou abandonat i ara ha trobat un ús molt adequat com a contenidor de la Festa i d’altres activitats museístiques i expositores de cultura. En aquest cas, com passa a l’Ermitatge de Petersburg, contingut i continent es donen la mà.
 

Pujàrem a una sala on hi havia un vídeo, Juli Blasco ens va explicar la terminologia d’Algemesí, d’origen àrab, com tants pobles de tot el País Valencià, “algemsza’ ens va dir que significava -en àrab- balconada de sol, terra solejada, en contrast amb les zones humides de la costa albuferenca, un lloc solejat perquè no hi ha muntanyes al voltant. Ens va explicar l’origen d’Algemesí, les restes arqueològiques romanes, la recerca de la ciutat desapareguda del Xúquer, les parets de Cotes i Pardines, que eren nuclis poblacionals anteriors a Algemesí, que potser eren fondes, parades de camí de València a Xàtiva, després de València a Madrid perquè Algemesí està a meitat jorn del camí de la via Augusta entre València-Xàtiva, a cavall o a peu, que ens remembra el llibre autobiogràfic de Joan Francesc Mira “El tramvia groc”. Ens va indicar que Algemesí ix al Llibre del Repartiment de Jaume I, al segle XIII, ens  digué com inicialment depenia administrativament d’Alzira, però a principis del segle XVII, 1606, aconsegueix la independència d’Alzira, no sense conflictes, i és reconeguda com a Vila Reial. Després ens va explicar les intervencions de Juan de Ribera, en la construcció del convent de Sant Jaume.
 
Juli Blasco ens va contar el cas d’un frare d’Algemesí del segle XVII, el pare Jaume Belda,  entossudit en l’expulsió dels moriscs, va tractar de convèncer el monarca espanyol de l’època, també el Papa, al principi no li feien cas, tot i que va anar a Roma, però al remat se’n va eixir en la seua i aconseguí que expulsaren els moriscs i ens va dur una roïna calamitosa, perquè els moriscs eren els qui portaven l’agricultura i eren la principals fons d’ingressos econòmics a l’antic Regne de València i a una Espanya imperial que vivia de saquejar les terres conquerides a Amèrica a sang i foc per robar-los l'or, les matèries primeres i genocidiant les comunitats indígenes, tot i que d'aquestes matances i saquejos s'haja fet la festa 'nacional' hispànica com a forma d'escarni.

Publicitat

 Ens va posar un vídeo sobre la ubicació geogràfica d’Algemesí, la botànica, el patrimoni natural i cultural, contat en una excursió pel riu Magre, el riu Xúquer, els xops, la vegetació, l’Albufera, Cotes, Pardines, Fàtima, Segrenya, el bosc de tarongers substituïts pels caquis, l’aprofitament de l’aigua del Xúquer mitjançat la xarxa de séquies que reguen la Ribera, la base agrícola d’Algemesí durant segles, blat, arròs, taronja; al segle XVII adquirí molta prosperitat per la indústria de la seda i el tèxtil, tot i que després va entrar en decadència la indústria de la seda. Després de les preguntes sobre el vídeo, se n’anàrem a veure unes cambres on tenien exposats vestits d’època que havien recuperat de la Diputació de València, també entràrem en una sala on tenen exposats vestits de matador de bous, la construcció de la plaça de bous d’Algemesí i per a satisfacció dels antitaurins se’ns mostrà un document del segle XVII escrit a Algemesí on hi ha una al·legat contra les corregudes de bous per considerar-la una festa salvatge i perquè fa que la gent acabe èbria i agafe malalties de contagi sexual, baralles i tot tipus de desgràcies. També l’erudit Orellana, al segle XVII, escriu contra les corregudes de bous amb arguments semblants.

Veiérem les exposicions de la Muixeranga, que es consideren fundacionals dels castellers de Catalunya, torres humanes que s’alcen cap amunt de manera similar, tant quan es fa a Catalunya com al País Valencià, països catalanoparlants, que compartim festes, rituals, castells humans, devocions, llengua comuna, cultura i història que ens agermana com a països de l’eix mediterrani. Si la llengua de la valenciana gent té l’origen en la catalana que ens va dur Jaume I, al segle XIII, els castellers, probablement, anaren des d’Algemesí i València cap a Tarragona i Barcelona.  De fet, hi havia molta gent de Catalunya que venia a veure i conèixer el Museu Valencià de la Festa, com també molts estrangers de tot el món, inclús d'Austràlia, des que s’ha declarat Patrimoni Immaterial de Cultura de la Humanitat per la UNESCO. La Nova Muixeranga d'Algemesí aquests dies ha d'actuar a Igualada junt a altres colles castelleres de Catalunya, perquè llengua, cultura, castells i història ens agermanen del tot.

Observàrem el vídeo que es va presentar perquè la UNESCO declarara, el 28 de novembre de 2011, la Festa de la Mare de Déu de la Salut Patrimoni Immaterial cultural de la Humanitat, una festa en la qual participa tot el poble, balls, disfresses, mites, tradicions, germanor, respecte a les altres religions i cultures, mescla de cultures, fraternitat, jueva, àrab i cristiana, d’una gran bellesa estètica, musical, danses, representacions de figures bíbliques de l’Antic i el Nou Testament, el ball de els llauradores, el ball dels bastons, la Moma…
 
Després se n’anàrem a veure l’ajuntament d’Algemesí, mentre passejaven pel carrer major, veiérem les cases modernistes, racionalistes, d’art déco, d’una bellesa esplèndida, el Casino Lliberal, quan arribàrem a l’ajuntament, ens explicaren el saló de plens d’abans que ara es destina a les noces civils, la coordinadora de política lingüística ens explicà les propostes per a l’extensió de l’ús social del valencià, ara que venien els Reis Mags, on es feia una campanya animant perquè els infants participaren en les cartes escrites en valencià, al saló de plens actual veiérem els distints governs municipals des de principis de segle XX fins ara, sobretot ens fixàrem en el valencianista Joan Girbés, que fou batlle d’Algemesí dues legislatures. Saludàrem l’alcaldessa actual del partit socialista del País Valencià i veiérem que és un ajuntament amb molts projectes, il·lusions i iniciatives.

La visita a ‘l’Església de Sant Jaume’ era obligada. Juli Blasco i el rector d’aquesta basílica, Jesús, ens explicaren el sentit de les dues església, la més petita del segle XVI i la més gran del segle XVII, ens explicaren els retaules que hi havia, les imatges, l’orientació i els saquejos artístics de la Guerra del francès i de la Guerra d’Espanya, com hi ha peces robades als Museus de Madrid o de Londres. Com explica Carmel Ferragud, en la breu història de la Basílica menor de Sant Jaume Apòstol d'Algemesí, la porta principal que dóna a la plaça Major és obra del mestre Gamieta, està oberta en el mur de la nau lateral dreta. Aquesta façana està construïda en estil renaixentista. D'una forma elegant, simulant una estructura pròpia d'un arc de triomf, simètric i equilibrat, s'encabeixen els sants valencians per excel·lència, sant Vicent Ferrer i sant Vicent Màrtir, i els patrons locals, la Mare de Déu de la Salut i sant Onofre, rematats pel pare Etern i els àngels que sostenen l'escut de la ciutat. Sens dubte convé destacar de tot el ric patrimoni, el retaule major, que fou concebut pel pintor català Francesc Ribalta entre 1603-1610. Immersos de ple en el Barroc, amb la forta influència del patriarca Juan de Ribera, arquebisbe i virrei de València, i el pare Jaume Bleda, dominic algemesinenc, Ribalta concebé un retaule amb taules sobre la vida de l'apòstol Sant Jaume amb clara finalitat apologètica, en plena conjuntura 'anti-morisca', que conduiria a l'expulsió en 1609. Nombrosos estudis i monografies avalen la vàlua d'aquesta obra, només recuperada parcialment després de la destrossa provocada pel colp d'estat militar i la guerra incivil i de classe, causada pel colp d'estat militar de 1936 per defensar els interessos i privilegis econòmics de l'alta burgesia, de l'església i de l'exèrcit espanyol expert en colonialisme.

Sobre la portalada apareix un dels elements més significatius de la ciutat, el campanar, referent visual indiscutible glossat per poetes i escriptors. Es tracta d'una atrevida arquitectura finalitzada en 1703, d'autor desconegut però en la línia programàtica de Gaspar Dies. S'assenta sobre els contraforts que voregen l'ingrés al temple, obrint-se als seus peus la portada principal gràcies a un arc de descàrrega no dissimulat a l'exterior.

 
L'inici del període liberal, després de la Guerra del Francès, marca una sèrie d'intervencions remarcables en el temple, les quals s'estengueren tot al llarg del segle XIX. El gust Neoclàssic s'imposà i l'interior de l'església es va revestir d'estucs i daurats, tal com ara la contemplem. D'aquesta mateixa època (1823) és la intervenció de Joaquim Oliet, pintor morellà, enquadrat dins l'estil Neoclàssic i destacat per l'encertat ús del color, el qual s'encarregà de decorar amb pintures murals les llunetes de la volta, així com la paret semicircular oposada a l'altar major. Es tracta de pintures que segueixen un programa iconogràfic sense unitat temàtica aparent (figures femenines de l'Antic Testament, doctors de l'església primitiva occidental, episodis de la vida de Moisès i els evangelistes). Aprofitant la conjuntura desamortitzadora, es compraren en 1840 els marbres de l'església del monestir de Valldigna, els quals avui recobreixen els sòcols i bases de les columnes, com també els escalons de l'altar major i els frontals dels altars, instal·lats en 1870. En 1896, es va escometre l'empresa de fer el temple claustral, en tombar les parets de les capelles laterals. Encara es farien reformes el 1927.

Després de veure tant de patrimoni cultural anàrem a dinar a una taverna d’Algemesí i tastàrem el gelat glacé de torró típic d’Algemesí, un poble patrimoni immaterial de cultura del País Valencià. Durant el trajecte per Algemesí, vaig recordar el llibre “Els ulls del riu” de Rafa Xambó, la seua biografia al Seminari de Montcada i la descripció de la festa de la Mare de Déu de la Salut que fa Xambó, mesclant religiositat i erotisme, acaronant la seua parella mentre la imatge penetrava avant i enrere la porta de l'església  d'Algemesí; li ho comentí a l’amic Honori que em contà que fa un temps l’havien invitat per a celebrar a Benicarló les noces de plata matrimonial de Montserrat i Josep Xambó, i el  seu germà Rafa actuà de cantant i amenitzant l'aniversari de les noces.  

Fou una visita molt instructiva, animem a conèixer el Museu Valencià de la Festa d’Algemesí, perquè sense conèixer el nostre país, la nostra llengua, les nostres festes, la nostra gent, els nostres orígens i les nostres variades identitats culturals, no es pot estimar el País sencer. Perquè quan la ignorància i la manca de saber s’apodera d’algun sector de gent inculta, ens trobem teories molt estranyes, molt poc científiques i estrambòtiques, com aquells que neguen la unitat de la llengua catalana i valenciana, dient, amb molt d’agosarament, que el ‘valencià’ ve de l’aragonès i el català del francès. O negant que els castellers d’Algemesí, de Tarragona o de Barcelona formen part de la mateixa tradició cultural i festera mediterrània, que ens agermana a tots els Països Catalans [Valencians i Balears].

En un món globalitzat que invisibilitza les cultures i llengües minoritàries, si no ens trenem els catalanoparlants de tot el domini lingüístic català-valencià-balear, per aconseguir una projecció internacional plena, com la de la Festa de la Mare de Déu, estem perduts… fragmentant, dividits i barallats, només ens espera la marginalitat i l'oblit absolut, ésser soterrats per les llengües i cultures hegemòniques que tenen estat propi, autogovern, recursos i no es veuen sotmeses a cap folklorització per colgar-les en el forat fosc de la subhistòria que ens duria a l'extermini en cas de deixar-nos portar pel provincianisme, el desconeixement, la incultura i la ignorància. Remembrant el nostre benvolgut cantat de Xàtiva, Raimon, reconegut el darrer 9 d'octubre per la Generalitat Valenciana, advertint “qui perd els orígens, perd identitat”; no és estrany que un partit com Ciudadanos que qualifica la llengua de la valenciana gent de pobletana i inútil, per a exterminar-la, haja rebutjat nomenar-lo fill adoptiu de Xàtiva perquè per a “ells”, des de l'antivalencianisme espanyolista, els qui canten en valencià han de ser invisibilitats i no han de ser reconeguts perquè no han de tenir drets de ciutadania catalanoparlant. Tractar de cercar excuses de mals pagadors acusant Raimon d'haver-se'n anat a Catalunya a cantar, causa vergonya aliena, sobretot quan els seus avantpassats ideològics falangistes eren els qui li negaven a València el pa i la sal, esdevé molt miserable, tot i que Raimon i la seua dona, Annalisa Corti, han viscut tant a Catalunya com a Xàtiva i a la Marina (País Valencià) i com estem a favor de la llibertat de moviment, recollit als drets humans, cadascú viu on li ve de gust. Només faltaria haver de justificar on triem anar a viure davant d'una colla de fonamentalistes sectaris i fanàtics que volen exterminar la nostra valencianitat declarant-nos ciutadania sense dret a tenir drets.

El Museu Valencià recull una part molt valuosa de la nostra identitat valenciana, que pot posar-nos cara i ulls i mostrar-se arreu del món, amb joia, perquè és portadora de respecte, de dignitat, d'harmonia, de fraternitat i de bellesa. Evidentment, aquesta germanor valenciana, per anar més lluny, per a ser universalista, ha d'arribar primer als països veïns amb els quals compartim llengua, cultura, castellers, festes, tradicions, modernitat i contemporaneïtat, si no, el país dels valencians s'enfonsa en el pou de la indignitat, del provincianisme ('dels vençuts') i del retrocés. El País Valencià no pot continuar sostenint ni alimentant conflictes estèrils i dinàmiques suïcides que serveixen per a exterminar-nos com a valenciana o catalana gent, donant armes a Madrid contra el País Valencià perquè la nostra valencianitat o catalanitat lingüística i cultural esdevinga cosa de museus que cal anestesiar i prescindir com a cosa del passat o lligat només a qüestions identitàries a extingir. Per invisibilitzar-la del tot, la nostra comunitat lingüística valenciana reprimint l'ús social de la llengua, minorant la cultura per mostrar-la com un fòssil del passat a soterrar. Cal una comunitat lingüística en moviment per l'ús social del valencià a tot el nostre àmbit lingüístic, amb mitjans de comunicació en valencià (català i balear) per garantir la nostra supervivència davant una globalització capitalista que penalitza les cultures fragmentades i minoritzades fins al desprestigi i l'aniquilació per no tenir un estat propi que ens protegisca i active l'ús social a tots els àmbits.
 

 
 
Sal·lus Herrero: membre de la Plataforma pel Dret a Decidir.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut