Cada any es fa més evident la propensió cap a la decadència del tradicional concepte de l'Estat-Nació, amb les diferents pressions centrífugues que, al costat dels diversos obstacles constitucionals, aposten per la secessió de territoris.
Un error de partida al dia de hui, a causa essencialment de l'enorme quantitat de debats que literalment ens inunden cada dia duts a terme per presumptes experts improvisats de Dret Internacional i d'Integració Europea sobre qüestions jurídiques i polítiques relatives a la secessió en altres estats, és confondre el Principi d'autodeterminació dels pobles, reconegut a la Carta de les Nacions Unides i en els Pactes Internacionals sobre els Drets Polítics i Civils i sobre els Drets Econòmics, Culturals i Socials del 1966, amb la secessió de parts d'un Estat per les més complexes i heterogènies raons de cadascuna d'aquestes.
Aquest principi es refereix exclusivament als casos de possessions colonials i de separació geogràfica: és la coneguda «doctrina de l'aigua blava o de l'aigua salada», que suposa una clara separació a través de la mar entre el vell Estat i el nou Estat, reconeixent en la pràctica aquest dret únicament als pobles que habiten territoris colonials ultramarins. Un exemple és el cas d'Algèria, un cas evident de dominació colonial on el Dret Internacional li va atorgar la possibilitat d'exercir el dret a l'autodeterminació a través de la independència.
Per tant, en casos com els de Catalunya, del País Valencià, de les Illes i d'Escòcia, més que emprar aquest terme jurídicament incorrecte per falta dels requisits fonamentals, se sol considerar més adequat el «dret a decidir», un dret que no és reconegut en el Dret Internacional i ni en la majoria dels drets interns dels estats, que però té el seu fonament en el principi democràtic i en el principi d’efectivitat.
La diferència de consideració política entre Espanya i el Regne Unit sobre l'autodeterminació de «minories atrapades en noves fronteres», interpretat com un desig d'una democràcia més participativa, és més que evident. Mentre Espanya no accepta la plurinacionalitat i tampoc la idea de separació de mutu acord, excloent la secessió ja en la Constitució a l'estipular la “indissoluble unitat de la Nació espanyola” en el seu article 2, el Regne Unit i tots els partits polítics, fins als més unionistes, consideren el desig per la independència com un dret bàsic de les nacions que la componen, i es respectarà sota l’única condició que sigui la majoria dels escocesos a decidir, a més la Constitució Britànica (en tots els documents escrits i en la convencions no escrites) no fa cap referència sobre aquest assumpte.
Particularment significatives en aquest sentit són les famoses paraules de l'exprimera ministra, conservadora i unionista, Margaret Thatcher del 1993: «Com a nació, ells (els escocesos) tenen un dret indubtable a l'autodeterminació nacional; fins ara ho han exercit sumant-se a la Unió i romanent en ella. Si es decideix per la independència cap partit o polític anglès podria interposar-se en el seu camí, per molt que sentíssim la seua partida».
L'actual President del Govern en funcions d'Espanya Mariano Rajoy, d'altra banda, segueix afirmant que el seu govern garanteix que els que «pretenen saltar-se la llei no aconseguiran cap dels seus objectius» assegurant que «l'Estat no renunciarà a l'ús de tots els mecanismes polítics i jurídics que, en defensa de la sobirania del poble espanyol i de l'interès general d'Espanya, li atribueixen la Constitució i les lleis, els que vullguen separar i dividir Catalunya d'Espanya, han de saber que no ho aconseguiran».
Les sempre més difícils relacions entre Catalunya i una Espanya que no accepta que els catalans puguin decidir el seu futur a través d'un referèndum, podrien portar en un futur pròxim als catalans a declarar unilateralment la independència malgrat la seua manifesta inconstitucionalitat, obrint un escenari similar al cas excepcional i únic de Kosovo del 2008, i que l'Estat espanyol es nega encara a reconèixer-ho.
La Cort Internacional de Justícia el 2010, després que l'Assemblea General de l'ONU li havia preguntat si la declaració unilateral d'independència de Kosovo «s'ajusta al dret internacional», va reconèixer (i evitant de pronunciar-se sobre si existeix un dret general de secessió) que «el dret internacional no conté prohibicions generals contràries a les declaracions d'independència», i que la il·legalitat de les DUI com les de Rhodèsia del Sud, de Xipre septentrional, i de la República Srpska deriva «del fet que anaven o haurien anat acompanyades d'un ús il·lícit de la força o d'altres infraccions greus de les normes del dret internacional general».
Potser es podria interpretar que en la hipòtesi que la DUI fos expressada democràticament, aquesta podria imposar-se respecte a les normes de la Constitució, obrint com a conseqüència una nova Caixa de Pandora.
Matia Sampietro: politòleg, jurista internacional i membre de la PDaD del País Valencià.
