Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

Debat a Gandia sobre el dret a decidir

|

- Publicitat -

El 26 d'abril, Toni Infante i jo mateix anàrem a Gandia. Ens esperava a l'estació de tren, Vicent Cremades que ens havia invitat a participar com a espectadors a una taula redona sobre el dret a decidir a la Fundació Casal Jaume I la Safor-Valldigna, engripat com estava Vicent només ens va acompanyar al Casal, presentant-nos a Vicent Rosselló i els participants en la taula redona i se'n va anar a gitar-se; allà després de visitar la reforma del Bar Fusta apujàrem al saló Jaume I, envoltats de fotografies de gent d'aquestes comarques centrals, com, entre d'altres, Gonçal Castelló, Francesc Ferrer Pastor, Joan Climent, Joan Pellicer, Rafael Mansanet… Començà la taula redona amb la intervenció del moderador, Emili Morant, sota l'atenta mirada d'una fotografia de Joan Fuster  amb ulleres roges, potser disseny d'Antoni Miró, on advertia Fuster “Corregir i augmentar. Això és la cultura”. Emili va dir que ell havia sigut espectador de moviments entorn a la identitat, l'economia, la cultura i la societat valenciana, als quals he tingut simpatia, cal preguntar-se sobre què podem debatre i sobre què no, les urgències econòmiques i electorals, la necessitat d'espais de debat per sobre de les eleccions, la trajectòria i les perspectives, va advertir que “No hi ha vent favorable per a qui no sap on va”, tot i que va demanar fer un viatge ple de coneixença. 

Paco Candela, advocat, va fer una anàlisi del concepte del dret a decidir comparat amb el dret a l'autodeterminació des del dret dels estats internament que s'imposa imperativament per mitjans coercitius i el dret internacional entre els estats que es crea per acords entre els estats i es compleixen o no en funció dels interessos particulars. Dret a decidir com a realització i concreció de la voluntat del poble; va explicar com la Cort Suprema del Canadà sobre el dret del Quebec a un referèndum per decidir el seu estatus polític. El dret a decidir com a dret a l'autodeterminació és el principi democràtic per a decidir qualsevol cosa individualment o col·lectivament, per a decidir sobre el seu desenvolupament econòmic, social i cultural; el dret a l'autodeterminació està reconegut per l'ONU des del 1945 però d'habitud s'interpreta només per a les colònies en processos de descolonització, que molts reclamen que s'aplique als Països Catalans per l'espoliació fiscal i el maltractament en inversions al corredor mediterrani. Després va fer un contrast entre legalitat i legitimitat com a justícia en majúscula i es va preguntar si una llei és injusta s'ha de desobeir, com es planteja John Rawls al seu assaig sobre “Teoria de la justícia”. 

Publicitat

Va analitzar 3 experiències recents sobre el dret a decidir a l'àmbit internacional: 

1) Escòcia: el Regne Unit permet que una part del seu territori decidisca democràticament sobre el dret a decidir en referèndum. Molta gent demana que l'estat espanyol accepte el dret a decidir de Catalunya, però Espanya es nega dient que la seua constitució no ho autoritza. 

2) El Quebec: malgrat que la llei interna del Canadà no ho permet, la Cort Suprema va interpretar de manera favorable a favor del dret a l'autodeterminació com un dret democràtic; el 1998 el tribunal dictamina que el Quebec no té dret unilateralment a la independència, però l'estat canadenc està obligat a pactar amb el Quebec el dret a la secessió. 

3) Kosovo-Sèrbia: El Tribunal Internacional de Justícia de l'Haia va donar validesa a una declaració unilateral de la independència del parlament de Kosovo, en una situació extrema de guerra, el 2008… Serveix aquesta resolució del Tribunal Internacional per a les declaracions unilaterals d'independència? Alguns diuen que no perquè era una situació específica davant els fets extrems de la guerra. 

Josep Juan i Pla va analitzar “Els Països Catalans i el seu PIB” d'una manera molt clara, intel·ligible i brillant, amb un fulls amb les balances fiscals i l'òptica del flux monetari de l'Estat espanyol on s'observava les tendències, sempre les mateixes, cada vegada més acusades, advertint que al territori que més li convé els Països Catalans, econòmicament, és al País Valencià i al que menys al Principat de Catalunya. En aquestes balances fiscals amb unes xifres de -6'40% al País Valencià, -8'69% a Catalunya i -13'96% a les Illes ,s'advertia que els Països Catalans són els que més aporten a l'estat, i Melilla amb el 34'27% de saldo positiu, 28'85% a Ceuta, 18'08% a Extremadura, 14'28% a Astúries, 8'23% a Galícia, 7'68% a Castella-Lleó, etc., es veu fefaentment com el País Valencià que està per sota de la mitjana espanyola, com a comunitat pobra ha d'aportar a d'altres més riques que el País Valencià.  

Va analitzar, Josep Juan, la política d’infraestructures als Països Catalans imposada des de Madrid com una barrera al desenvolupament econòmic i social; va criticar la política d'infraestructures radial i centralista d'Espanya que imposa l'Estat espanyol en contra de l'organització transversal dels nostres mercats, a més, l'Estat ha malbaratat molts recursos en la construcció d'infraestructures ni socialment ni econòmicament productives (Germà Biel, 2010). Va analitzar les conseqüències socials per als Països Catalans de l'espoli fiscal, al cas del País Valencià la situació s'agreuja perquè és  un 12% més pobre que Espanya, i tanmateix, any rere any, continua finançant una Espanya que és més rica. Les diferències en el PIB per càpita entre els territoris dels Països Catalans són notables, per tant, caldrien polítiques redistributives a nivell territorial i del capital cap a les classes treballadores per tal de redreçar la situació heretada; transferències de recursos de Catalunya i les Illes cap al País Valencià i les rendes del capital cap a les classes treballadores. 

Dins de l'Europa dels 28, els Països Catalans són una economia mitjana, més gran que menuda, amb un PIB comparable quantitativament amb nacions com ara Àustria, Noruega, Bèlgica, Dinamarca… Els Països Catalans tenen un nivell de PIB efectiu inferior al seu potencial, fonamentalment, per la seua pertinença a Espanya, el País Valencià des del 1981 s'ha anat empobrint paulatinament, passant d'un índex del 105'7 i la 8a posició dins l'estat espanyol a un índex de 88'4 i la posició 13a el 2015; les Illes i Catalunya també han perdut una mica però han mantingut la seua posició de 118'4 i la cinquena posició el 1981 a 104'71 i la 7a posició, les Illes i Catalunya de 119'1 el 1981 i la 3a posició a 118'8 i la 4a posició el 2015. 

Carles Miret va analitzar la geografia i la història dels Països Catalans i va concloure que de nord a sud és una comunitat lingüística i geogràfica molt cohesionada pel català, com a llengua pròpia a Catalunya Nord tret de Fenolleda, el Principat de Catalunya tret de la Vall d'Aran, també hi ha el català a la Franja d'Aragó i el País Valencià amb una situació més complexa perquèen una zona catalanoparlant hi ha un l’enclavament d'Aspe i Monforte que són castellanoparlants, també hi ha El Cartxe catalanoparlant ubicat a Múrcia. Als Països Catalans hi ha altres llengües també com l'occità, a la Vall d'Aran i el castellà. Delimitem un subjecte de sobirania política per motius lingüístics i històrics? Analitza l'impacte de l'expansió del feudalisme des de fora del domini musulmà el 1137, la conquesta colonial cap al sud, Mallorca, 1231, València 1238. El litoral catalanoparlant sota jurisdicció pròpia pels Furs on predomina la importància de la  ciutat, l'interior del País Valencià aragonés amb predomini dels senyorius que després es castellanitza; la pèrdua de sobirania política el 1412 amb el compromís de Casp, Ferran II, la Inquisició, la repressió de les Germanies, del 1707-1715 la Guerra de Secessió, la batalla d'Almansa, el setge de Barcelona, la pèrdua dels Furs i les institucions valencianes, catalanes i balears a tots els Països Catalans, l'inici del procés de castellanització i d'imposició de les lleis de Castella, al País Valencià no s'ha recuperat el dret civil, però a Catalunya sí. Al procés independentista actual, que s'inicia a partir de la sentència del tribunal constitucional contra la reforma de l'Estatut de Catalunya, el 2010 es centra en Catalunya i es deixa de banda altres parts del territori dels Països Catalans. 

Joan Antoni Reina es va preguntar sobre les conseqüències de la independència per al País Valencià a partir de la perspectiva de Josep Vicent Boira i Vicent Soler. Va apuntar que si Catalunya s'independitza alguns albiren conseqüències molt negatives o catastròfiques per al PV perquè desgraciadament al País Valencià no es participa prou d'aquesta reflexió des d'una perspectiva econòmica, social, infraestructural, etc., i podria succeir que hi haguera una eixida desastrosa per al PV si no ens preparem adequadament i decidim per nosaltres en funció dels interessos valencians. Alguns pensen que Catalunya podria eixir de la UE si s'independitza sense cap diàleg amb l'Estat espanyol; ara bé, remembrem que és l'estat espanyol qui es nega a dialogar i es tanca en banda. El PV és el primer client i proveïdor de Catalunya, una Catalunya fora del mercat espanyol podria incrementar les incerteses econòmiques al PV; el senyor Reina, esmentant a Boira, considera que la independència de Catalunya trencaria l'arc mediterrani, el corredor mediterrani ferroviari, amb greus conseqüències per al transport i les infraestructures (que en 40 anys no s'han fet i s'han ajornat des de Madrid). Alguns pensen que si Catalunya s'independitza, el Port de València podria esdevenir encara més el port de Madrid, tot i que altres apunten que podria ser Algesires. Vicent Soler pensa que si Catalunya s'independitza, el PV perd un aliat per a la revisió del pacte fiscal, encara que el País Valencià és aportador net amb 12 punts per baix de la renda espanyola. Què passaria sense Catalunya? Reina creu que el PV empitjoraria i entraria en una situació molt complicada, tot i que Xavier Sala i Martí considera que la racionalitat econòmica acabaria imposant-se i de les noves situacions ixen les oportunitats. 

Carles Robles va explicar la resolució independentista aprovada al parlament de Catalunya on s'explicitava l'inici del procés solemnement i que el parlament de Catalunya no es supeditarà al TC espanyol, és l'inici del camí cap a la independència, Rajoy afirma que aquesta resolució liquida la Constitució espanyola perquè vol construir la República Catalana. Va afirmar Robles que el PP mai acceptarà el dret a decidir de Catalunya perquè això va en contra de la sobirania del “pueblo español”. Es va interrogar sobre què significa el dret a decidir, decidir què? Els independentistes  acceptaran les resolucions dels que no volen que s'independitze Catalunya? Va analitzar com el discurs de Pablo Iglesias de Podemos, tot i que afirma que respecta el dret a decidir no reconeix la legitimitat de Catalunya per a independitzar-se, li proposa a Rajoy que reconega Catalunya com a nació i que accepte un referèndum vinculant, però dins de l'Estat espanyol, diu que Catalunya ha de poder expressar-se votant, però després cal buscar l'encaix amb l'Estat espanyol, sense poder-se independitzar; això és un parany i una estafa, s'afirma el dret a decidir per a negar-lo. Democràcia i Llibertat està a favor del dret a decidir per a exercir la independència de Catalunya; Junts pel Sí demana una majoria absoluta electoral clara per a aplicar el seu programa lliurement en un espai que vaja més enllà de l'independentisme convençut, per això fan més referències al dret a decidir que a la independència. Però el dret a decidir, no necessàriament vol dir independència, pot voler dir República espanyola. Anna Simó d'ERC deia que el dret a decidir hauria d'incloure la reforma de la Constitució espanyola reconeixent el dret a l'autodeterminació. Miquel Iceta del PSC diu que els socialistes catalans voldran el mateix que el PSOE, afirmen i neguen a la vegada el dret a decidir, que significa dret a l'autodeterminació. Va concloure esmentant les paraules d'un diplomàtic britànic que recomanava als polítics catalans: si voleu ser independents, comporteu-vos com a independents i plantegeu solucions glocals, locals i globals, posem per cas, amb els refugiats, acceptant-los desobeint l'Estat espanyol. Al llarg de la història, hi ha almenys 22 països que s'han independitzat d'Espanya i mai han volgut tornar a formar-ne part de l'Estat espanyol; la independència no es demana a un estat opressor, la independència es pren. 

En el torn de debat, Antoni Infante de la Plataforma pel Dret a Decidir del PV va dir que la praxi obliga a corregir les teories; davant del procés independentista de Catalunya, des del País Valencià no podem restar com a espectadors i que cal convertir-se en actors actius; el dret a decidir no és tant una qüestió jurídica sinó política, el dret a l'autodeterminació s'havia esgotat com a eina capaç de guanyar noves hegemonies per una estigmatització com a independentista, i en canvi el dret a decidir té capacitat per ampliar la base social i interpel·la l'estat i la societat civil des de la reivindicació de més democràcia i el qüestionament de l'statu quo, d'una redistribució  fiscal que afavoreix el capital contra el poble treballador i uns territoris davant d'altres, on es margina i es discrimina el País Valencià i els PPCC sencers des de l'Estat espanyol.  

Va posar l’exemple del PIB. L'any 1978, la redistribució del PIB de l'Estat espanyol era d’un 68% del PIB que anava a la massa salarial i un 32% a les rendes del capital, en canvi ara tenim només un 47% del PIB que van a la massa salarial i un 53% al capital… A Catalunya s'estan guanyant per a la independència nous sectors perquè la independència és una proposta per a viure millor, més redistribució entre classes socials i territorials. Va explicar que el subjecte polític nostre, tot i que és complex, també respon a homogeneïtats, i va esmentar el llibre de Carles Castellanos, Albert Botran i Lluís Sales   ”Introducció a la Història dels Països Catalans” on s'explicita que l'emergència del nostre País té una realitat molt homogènia. Ara bé, el subjecte polític existeix com a “potència”, com a poble que som, però l'hem d'exercir perquè si no l'exercim aquesta potència esdevé en mans de Madrid com a “potestas”. A diverses forces polítiques com ara Podemos s'accepta el resultats dels 300 anys de derrota, es deixa de banda considerar el PV com a subjecte polític i es considera una part més dins de l'Estat espanyol. Antoni Infante va fer una crítica al determinisme economicista de Josep Vicent Boira perquè la política també pot influir i condicionar la societat, sobretot en moments de trencament i construcció d'un estat propi, siga Catalunya o siguen els Països Catalans. 

També es va comentar que Ramón Cotarelo explicava que hi havia una situació estructural entre Catalunya i els PPCC en relació al conjunt de l’estat, que impossibilitava qualsevol canvi favorable a Catalunya, perquè sempre s'estava en minoria, com un fet estructurant irreversible que no es pot canviar perquè la minoria catalànica no pot esdevenir majoria al si de l'estat espanyol, per això l'estat, si fos democràtic hauria d'acceptar les propostes de Catalunya que reclamen per a decidir i ser reconeguts com a interlocutor polític i nacional, cosa que l'Estat espanyol nega, per això si l'estat no accepta ni reconeix Catalunya haurà de ser la Comunitat Internacional la que ha de mitjançar. La història ens remembra que l'Estat espanyol, a les darreres colònies, Cuba, Filipines, etc., negaven la realitat i deien els mèdia de Madrid que estaven guanyant totes les batalles, tot i que les estaven perdent totes. La independència de Catalunya necessàriament sacsejarà el País Valencià, perquè hi ha unes relacions històriques, socials, culturals i econòmiques d'interdependència entre Catalunya i el País Valencià, però els habitants del PV en compte d'ubicar-se al marge com a espectadors/es s'haurien d'apoderar i tractar de coordinar-se amb les Illes i Catalunya perquè les conseqüències no siguen negatives sinó favorables, perquè quan Catalunya s’independitze tindre un estat propi a l'ONU que ens defensarà a la valenciana, catalana i baleàrica gent davant la vulneració de drets, manca d'inversions, fiscalitat colonial, maltracte, etc. Per tant, la gent del PV haurà d'espavilar i considerar si vol quedar-se dins l'Estat espanyol per a pagar més que ningú i ser un dels territoris, junt a les Illes, on menys s'inverteix, empobrint-se i patint un espoli fiscal insuportable i sagnant. Davant d'aquesta situació tant el PV com les Illes i Catalunya han d'anar pel dret.

Una altra persona que va intervenir arreplegava les reflexions del cantant Raimon i temia que la gent del PV haguera de pagar més encara si Catalunya s'independitzava i que des de l'estat ens escanyaren més atacant i exterminant més encara la nostra llengua i cultura valenciana catalanoparlant, si no podem castigar el germà gran, temia que els més petits, el PV i les Illes pagaren els plats trencats. 

Baixàrem a sopar al Bar Fusta i entre brindis de vi, contagiats per la ressaca de la nit de dissabte a la Plaça de Bous de València, es va cridar diverses vegades, independència, independència, independència i es feren bromes perquè els pocs autonomistes que hi havia al sopar es rendiren perquè estaven envolt.

Sal.lus Herrero: membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut