Del futur al passat passant pels pressupostos, per Antoni Infante

Sí, malgrat que ho semble, no n’hi ha una errada al títol. Aquest té a veure amb les activitats en què vaig participar els passat dies 27 i 28 de gener a Catalunya. El divendres 27 de gener vaig participar a la presentació, a Reus, de la Confederació d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans (ANC, ASM i PDaD). L’acte estava organitzat per l’ANC de Reus, Òmnium Cultural del Baix Camp i el Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Vora 100 persones amb ganes de conèixer les realitats polítiques del País Valencià i les Illes més enllà dels tòpics i, sobretot, amb moltes ganes de saber què cal fer perquè Catalunya assolisca definitivament la independència.

Em va cridar poderosament l’atenció el fet que moltes de les preguntes i opinions expressades durant el debat i en els comentaris posteriors es referien sobretot al futur. La mirada i el pensament de la gent estava no només en el present sinó també en el futur immediat, que tothom identificava amb els primers passos de la Catalunya independent. Malgrat els mals auguris que ens envien dia sí dia també des de Madrid i que ressonen en alguns mitjans d’obediència espanyola, la gent els donava en bona part per amortitzats. Sabien però que encara ens esperen dies durs en què caldrà afermar la voluntat popular de ser un país normal, independent i sobirà de les seves pròpies decisions però, per sobre de tot, es respirava un aire de confiança en superar-les i es posava l’accent  en la construcció del nou estat. Com serà aquest estat? Se semblarà a allò que coneixem? Reflectirà les necessitats de les majories socials? I la solidaritat recíproca amb el País Valencià i les Illes, serà més fàcil des de la Catalunya independent que ara o el contrari? 

Quin plaer poder participar en directe d’una veritable revolució democràtica que tot i els daltabaixos del procés camina cada dia que passa amb pas més decidit cap a la seua resolució. Sí, perquè es tracta d’una veritable revolució on molta gent ja ha desconnectat psicològicament d’Espanya. Les ànsies i el neguit, els dubtes i les crítiques a les postures tèbies, la determinació d’arribar fins al final, el debat intergeneracional, la confiança o desconfiança en les entitats, els partits i les persones que els lideren. Tot en un totum revolutum que vist des del País Valencià estant em semblava meravellós.

A la tertúlia posterior un tema sobresortia per damunt de la resta. La CUP l’endemà votava si donava suport o no als pressupostos de la Generalitat, i la gent tenia ganes, moltes ganes, que el resultat fos positiu: “la CUP són els nostres i sabran estar a l’alçada” -deien uns-. “Sí, però ens faran patir fins al final i són molt d’esquerres” -deien en un altre rotgle-. “Doncs la independència l’hem de fer entre tots” -contestaven altres-. Em van obligar a fer un pronòstic que, gràcies a alguna “carta marcada”, em va ajudar a tranquil·litzar els esperits i després em va facilitar encertar en el resultat. Tenim pressupostos i això és quelcom més material que totes les fumates blanques!

Aquest extraordinari viatge al futur des d’un present prenyat d’incerteses, però també amb moltes ganes de construir-lo, va estar seguit d’un altre viatge en aquesta ocasió al passat més negre que ha patit el nostre poble. Al dia següent, dissabte 28 de gener, i gràcies al Fòrum de Tarragona per la Memòria, ens submergíem directament al maig del 1939 amb una extraordinària recreació del trasllat de 150 dones preses pels franquistes de la presó de Pilats fins al Convent-Presó de les monges Oblates. Una presó que se saldaria entre 1939 i 1943 amb la mort per malaltia induïda per les condicions carceràries d’11 dones, a més de la mort d’una altra dona afusellada.

A les sis de la vesprada, centenars de persones expectants i encuriosides ens aplegàrem a  la plaça del Rei de Tarragona, amb impaciència,  per veure en què consistia la recreació dels terribles fets històrics i el grau possible de fidelitat que en tindria. Cap persona va quedar decebuda. Al centre de la plaça, uns uniformats falangistes custodien l’entrada de la Torre del Pretori i esperen per a garantir la seguretat de la presó de Pilats. Després s’acosta un destacament de militars franquistes per a garantir el trasllat a les Oblates. Crits dels comandaments intentant intimidar les dones. Insults i amenaces dels militars i dels falangistes. Molta dignitat en les dones que demanen aigua.

Les cent cinquanta dones, custodiades pels  falangistes i militars armats, surten de la plaça del Rei i avancen pels carrers estrets i foscos d’eixa part de la ciutat. Les sabatilles, els vestits, els mocadors al cap, les maletes o els fardells de roba, són molt realistes. Hom pot arribar a pensar, en eixe  instant, que hem fet un veritable viatge de retorn al passat. De sobte, i amb intervals, es trenca el silenci i s’escolten crits provinent de les files de dones a favor de la república, o demanant aigua, que són respostes per amenaces i espentes dels soldats. Quan torna el silenci s’escolta la melodia del Cant dels Ocells. La gent que presencia la recreació s’encongeix i les mirades de complicitat delaten que els pensaments viatgen directament als familiars que van patir en carn viva la repressió, que ara només es recrea en aquest emotiu acte d’homenatge que finalitza a la porta del Convent-presó de les Oblates amb el Cant dels Segadors, que sona com a veritable declaració d’intencions.

De tornada cap al País Valencià, em sent com en una espècie de jet lag. Del futur que volem lluminós i lliure, al passat fosc i terrible de la llarga nit del franquisme, passant pels pressupostos que han estat un pas més cap al referèndum que farà de porta de la història per a Catalunya. El Dret a Decidir serà també  la porta del País Valencià per a fer el trànsit, aquesta vegada sí, del passat al futur.

Antoni Infante (@infanteantoni)
Coordinador de la PDaD  (@DaDPV)