El 3 de juny d'enguany (2015) vaig deixar la militància del meu partit polític. Just després d'aquestes esperançadores eleccions del 24M. D'un partit que és, hores d'ara, la il·lusió del nostre poble, del País Valencià.
Molta gent em pregunta: Per què? Per què ara que som l'enveja política de totes i tots?
La decisió la vaig prendre fa mesos, al desembre de l'any passat (2014).
El 31 de gener de 2013, un company i jo, vam formar el Grup Animalista dins d'aquest partit. Amb la qual cosa ens convertíem en el primer partit al País Valencià a tindre dins de la seua estructura una entitat animalista. Us podeu imaginar la gran alegria que em va provocar això.
Però, després de gairebé dos anys de treball, lluita i desmesurats esforços, tot va acabar per a mi. Per què? Doncs per una raó molt senzilla, era impossible continuar treballant en aquesta lluita i dins d'aquest partit. La cúpula no tenia cap intenció de millorar l'estatus dels animals no humans, i el grup de gent que comformava el GA, tampoc (aquest “tampoc” s'ha de llegir com a una posició tèbia al respecte). I sé que aquesta afirmació emprenyarà a més d'u o una. Ho sé. Però, de vegades, la veritat emprenya, i molt. Fer el paripé no és el camí.
Perquè mireu, porte més de vint anys a les lluites socials (laborals, sindicals, veïnals i ara polítiques), poca cosa amb companyes i companys que en porten més de quaranta, és clar. Tots aquests anys m'han fet saber moltes coses, però potser una molt important: o estem o no estem. A mitges, mai. La terra de ningú o ninguna, sempre és inestable.
Compromís, ara com ara, no té cap intenció política d'acabar amb la tortura animal, cap ni una. Ara com ara. Potser demà sí. M'agradaria saber que és així. Tot i que ho dubte bastant. En qualsevol cas, existís aquesta oportunitat. Toca aprofitar-la. Però depèn de la cúpula.
He dir-vos també, que tant la majoria de la seua militància com la majoria dels seus votants volen aquest canvi. I així ho demostren els girs animalistes que han portat a terme municipis tan importants com València, Alzira o Gandia, entre altres.
Vaig capficar-me a la lluita socio-política perquè crec que no hi ha una altra solució al cuodlibeto animalista, siga humà o no humà. I vaig triar el meu ex partit perquè pensava que si es respectaven els seus principis ecològics, i donavem una espenta bona, la lluita animalista es veuria accelerada cap a la seua resolució. Però, tots els meus intents han estat estèrils. Jo no canviaré, mai a la vida. Continuaré pensant igual que fa deu anys, perquè els colors no importen, ja que només existís, de veritat, un color polític. Aqueix color és el color de l'alliberament animal, no un altre.
I com feia Jonathan Smith a “Highway to heaven”, la meua tasca a Compromís va acabar, ara toca un altre episodi. Perquè continuaré… Sí. On siga pertinent. Amb el mateix color.
Compromís és l'esperança de moltes coses, però recordem que l'esperança va ser l'última virtud que li va quedar a Pandora. De l'esperança a la realitat només hi ha un tros. Tant de bo que aquest partit desperte i l'agafe. Serà una molt bona notícia. Aquest tros té un nom:
“compromís pels animals (humans i no humans)”
Manuel Sáez.
Iniciativa Animalista.
