Iniciativa Animalista


Dimecres, 1.2.2017. 18:43 h

El company trist, per Manuel Sáez

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 4 vots )
valorar_carregant carregant


Comparteix






L'any 2013 vaig assistir a un dinar per agrair-li a una persona la seua tasca durant gairebé dinou anys al front d'una de les més prestigioses entitats de València. A aquell dinar van coincidir a la taula on jo estava tots els exdirectors de l'Escola T.S. d'Enginyers de Telecomunicació de València. Jo els coneixia a tots per una o una altra raó. Un company de carrera, un director de beca, un president del tribunal de la meua lectura de TFC, exprofessors i altres vivències.
         
A tots ells (no hi havia cap dona) els vaig fer una pregunta: ¿No creieu que estem carregant-nos la societat amb tota la tecnologia que hem descobert fins ara?
         
La resposta va ser clara: No.
         
Segons aquests senyors, eminències a nivell estatal (i fins i tot europeu i mundial), la tecnologia, la seua velocitat, no està fent-nos cap mal.
 
Sóc enginyer des de l'any 1994, Teleco, per l'UPV. El meu mòbil és una “rajola”. No tinc cap smartphone. No en vull. Tampoc tinc cap connexió d'Internet a casa, només el meu ordinador amb un editor de text i un lector de música. Visc molt tranquil.

La nostra societat està fent una horrible tria: smartphone a la mà

Els smartphones són un invent dels enginyers de telecomunicació, dels Telecos com jo. Que estan ben orgullosos del que estan fent.
 
Cada dia, quan marxe a casa amb el cotxe des del treball, o quan vaig al treball des de casa (és igual), veig la major part de les persones enganxades al seu company trist. No el deixen ni per a conduir. Sempre a la mà, a la butxaca, al braç o a qualsevol altre lloc accessible per ser despenjat. Ara, més bé, atès. Abans els telèfons es despenjaven. Molta gent no sap què és això.
 
Jo vaig conèixer l'època sense companys tristos. Vaig tindre aqueixa sort. I no vull perdre aqueixa sort.

Ahir vaig comprar un lot de pinso per internet. Quan va arribar el repartidor a casa em vaig quedar bocabadat. Portava dos companys. U a la mà i un altre al cor. Tremolant, i sota una trobada molt amable, em va dir que signara la recepció de la comanda al seu smartphone (ara són així de moderns). Va estar a punt de plorar. Jo el mirava un poc anguniat. Els meus dos gossos eren a la porta, mirant-lo. Ell també els mirava. Em va dir que acabava d'assabentar-se que a la seua gossa l'havien atropellada.
 
Quan arribe a casa tinc la meua família (dona i filla) i 6 més companys alegres, són els dos meus gossos i les quatre meues gates. Blas, For, Bienvenida, Sol, Tatu i Irna.
 
La tecnologia pot fer meravelles, sens dubte. Però mai serà alegre. Els animals, amics, potser que mai facen meravelles, però sempre seran alegres. Un smartphone no riu, no té sentiments, no tremola, no pateix. És una cosa. Els animals riuen, tenen sentiments, tremolen, pateixen. No són coses.
 
Jo vull un món on els meus companys i companyes siguen alegres. No tristos. I per això lluitaré sempre, per la llibertat i l'alegria. Des d'on siga. Sobre qualsevol vida. Siga humana o no humana.

La xacra de l'esclavisme tecnològic, la dependència a la connectivitat fàtua i els smartphones a la mà potser tinguen una fàcil solució. Ser més humans. Estimar més els animals. Tindre'ls en compte.

La defensa pels drets dels animals també inclou l'humà, com he dit en diferents ocasions. Per això no ha d'estranyar aquesta denúncia. La tecnologia no pot vèncer les nostres voluntats. Si no, anem malament.
 
Estem vivint un altre tipus d'esclavatge, uns altres tipus d'esclavatges. I el pitjor d'aquests, sens dubte, és el company trist. Perquè som nosaltres mateixos els que ens ho fem. Ens autoesclavitzem. Ens autolesionem. I sí, sé que tothom diu que són imprescindibles, que el Whatsapp és part de la seua vida. Sé tot això i molt més. Però...
 
La llibertat, la tranquil·litat, és per damunt de tot. Jo sé que és així. Jo vaig viure sense això. Visc sense això. Per tant, no pot la resta de gent fer el mateix?
 
Sí, sé que sóc un boig, un retardat, un contracorrent. Un antic. Però...
 
Visc tranquil. Amb Blas, For, Bienvenida, Sol, Tatu i Irna. I la meua família.

També sent vegetarià, sense menjar animals.

Així que em fa molta pena aquesta situació. No la desitge per a ningú. Em sembla molt trist.

Perquè totes les dependències són dolentes. Aquesta fatal, la del company trist.
 
Manuel Sáez
Membre d'Iniciativa Animalista, @IA_animalista

 


lectures 1152 lectures comentaris Cap comentari

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja


No hi ha cap comentari


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

ELS MÉS fletxa


ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.