El reportatge del Sergi Tarín a La Veu del País Valencià sobre els fets de maig del 2014 al bloc dels portuaris del Cabanyal, informa sobre una intervenció de la policia que no existeix als seus informes oficials i que acabà, al maig del 2014, amb moltes persones ferides i quatre de detingudes. La informació gira al voltant del mot “gitano” i no tarda en aparèixer, com a instrument dels discursos de la normativitat, la seua codificació cabalística carregada de segles d’exclusió, explotació, marginalitat i persecució.
No m’ha estranyat que el segon dels comentaris diga que “tenen allò què es mereixen” i que la causa de la sentència siguen les “baralles de gossos que organitzen els gitanos [i les gitanes, totes i tots]”. Tampoc m’ha estranyat que el nom en clau de qui opina siga “Defensem els drets animals”: llançar la pedra i amagar la mà és una pràctica general i molt acceptada entre la casta opinadora. Tampoc que el seu siga el comentari més contestat, perquè visc a un món on la hipocresia sempre està necessitada de pretextos i, desgraciadament, es barreja amb les actituds sinceres i ben intencionades.
Les baralles estan estretament relacionades amb desaparicions de gossos a la ciutat de València, especialment al llit vell del Túria. Estos animals són utilitzats com a sparringsdels que lluiten i moren a les baralles, i s’han trobat cadàvers plens de terribles ferides i mutilacions que ho demostren. Sembla que la situació més habitual és que les persones amb les que vivien els havien soltat perquè jugaren, i que qui els capturà s’aprofità de les seues distraccions. I tots els dits assenyalen als gitanos.
Sent aquesta història i pense en el Yo soy español, un llibre “d’història” de l’escola franquista i nacional-catòlica on els jueus segrestaven i mataven xiquets com Dominguito del Val o Cristóbal de la Guàrdia(1). És molt més fàcil generar, divulgar i engrandir esta veritat si la culpa és SEMPRE i NOMÉS de “l’altre”. Ara, té la forma d’eixa distància suposadament holística pròpia del món civilitzat, amb la qual pots generar un discurs totalitzador que diga només allò que t’interessa.
He anat a diverses competicions de tir i arrossegament per veure com és la part visible d’eixe món. Una vegada, hi havia un grup d’homes gitanos que participaven amb dos cavalls, i dic que participaven perquè el seu no era precisament un esperit molt competitiu. Em cridà l’atenció un dels animals quan anava cap a la bàscula, amb una actitud tan calmada i poc preocupada pel resultat de la competició com la dels humans que l’acompanyaven. Després de pesat, li vaig fer una foto i, al moment, els tres homes posaren al seu costat amb orgull, amb els polzes cap amunt i fent la famosa salutaciósurfer. “On posaràs les fotos, amic?”, “Envia-me-les al correu de la meua dona”. Esborrí totes aquelles fotos de la càmera perquè eren gitanos.
Dalt, una víctima de les baralles a Alzira: els responsables són gitanos, com s'ha fet saber sobradament.
Baix: Bianka, una pitbull que fou utilitzada com a 'sparring'.
A casa, vaig apostar amb mí mateix els nanosegons que tardaria la seua identitat en ser el centre de tot plegat, i com podrien acabar convertits en els pitjors maltractadors de cavalls mai vists. Podria haver parlat en l’actitud confiada dels animals, comparada amb el terror als humans que evidenciaven d’altres. Podria haver explicat que vaig poder veure càstigs físics a diversos cavalls amb fuets i vares, que vaig sentir els esclafits contra la seua pell, que vaig veure un colp de puny al morro d’un cavall perquè no movia el carro estacat a la sorra i que el jutge arribà a amenaçar de suspendre la competició si es tornaven a repetir “algunes situacions”. Podria haver explicat que ells mai colpejaren els cavalls, malgrat que quedaren dels últims a la classificació. Podria haver explicat que les amenaces i els crits plens de crispació i ràbia eren en una llengua que ells no parlaven. Podria haver dit que eren l’únic “equip gitano” entre tots els que competien. Res d’això eixia a les fotos de tres gitanos amb un cavall a una competició de tir i arrossegament.
Aquells homes no foren els únics que no colpejaren els animals durant aquella competició. No conec tots els gitanos que competeixen al tir i arrossegament o que tenen cavalls, i crec que és més que probable que n’hi haja d'altres més interessats en guanyar competicions o en fer diners amb la cria d’animals i la compra-venda. És una veritat inqüestionable que hi ha persones gitanes implicades en la tortura i matança d’animals a les baralles de gossos i de galls, i també és veritat que a les que no són gitanes els hi ve molt bé. Només cal citar els vincles d’aquest negoci amb el món feixista i neonazi, amb ramificacions per tot el País Valencià a través de tapadores i complicitats de tot tipus i amb els gossos i gats abandonats i del carrer com a víctimes indefenses.
Parlem de diversitat. M’agrada l’exemple de, precisament, l’Associació de Gitanes Feministes per la Diversitat (AGFD), que el 31 de gener publicà una felicitació a la Vanesa Montoya, “la primera torera gitana”.
La llista de comentaris és interminable, i destaquen els de moltes dones gitanes en contra de la tortura taurina. Una diu: “sóc gitana, i per a mi no és valenta qui maltracta un ésser innocent i sense maldat fins acabar amb ell, davant de persones que gaudeixen i que volen emmascarar els seus laments amb un pas-doble! Valentia és de qui salva vides, no de qui mata per diversió. Valentia és de qui ajuda desinteressadament, de les dones gitanes que lluitem perquè tot aquest món troglodita quede enrere!”.
No sé si sóc un d’estos del “mig calbot”, com diu un tal “Amarcord” d’Oliva al seu comentari sobre els fets al bloc dels portuaris. Casualitats de la vida, tinc molt a prop persones amb anys de convivència amb gitanos i gitanes al barri dels Orriols de València, al mateix carrer on és l’església evangelista, i mai han estat “un mal viure”. Més enllà d’aquestes experiències, unes entre moltes altres, l’animalisme no és altra disfressa per a eixa Europa que, darrere del discurs del progrés, les llibertats i la democràcia, és l’Europa del racisme i la xenofòbia, de l’exclusió, del capitalisme. Defensem els drets dels animals estem front la gent que els explota, només front aquesta gent.
———
(1) Sopeña Molsalve, Andrés, El Florido Pensil (1994), Barcelona, Crítica, 1998. P. 150-155.
