Condueixo la moto sense rumb pel lateral de la Gran Via i em salten al damunt els immensos cartells publicitaris on hi diu: Barcelona Nation, the fashion capital. La nació de Barcelona. Una campanya promoguda per l’Ajuntament, i a més, en anglès. Atònit, em quedo mig moment pensant en allò i em qüestiono perquè per vendre la cara falsa de la ciutat a Europa ens hem de vendre la dignitat d’aquí, de casa nostra.
Em passen pel cap els tallats que han passat a millor vida per culpa dels cortados o els ateneus obrers del Poblenou que ara son la seu de qualsevol multinacional afincada al 22@, però a la vegada, mentre penso en això, me n’adono que dimecres passat es va disputar l’últim derbi barceloní a Montjuic, esperant, sincerament, que no fos l’últim a Primera divisió. Perquè? Doncs per un motiu molt evident: Barcelona té una butxaca foradada on cada dia es perd part de l’essència d’aquesta ciutat, i jo encara sóc dels romàntics que recorda les imatges del Camp del Carrer Indústria, ple fins més no poder, quan el Barça i l’Espanyol es disputaven any rere any el Campionat de Catalunya. La Lliga encara no existia i culers i periquitos ja se les tenien partit rere partit per viam quin era el millor equip de la ciutat. D’aquells partits de diumenge a les 12 del migdia ja no en queden avui dia, però crec que, igual com passa amb el Reial Madrid, si el Barça no existís els periquitos ens haurien d’inventar. Doncs siguem solidaris. I remetem-nos, si cal, a aquella primera i única final de Copa que van disputar els dos equips catalans, la del 1959, on un solitari gol d’Eulogio Martínez va donar el títol al Barça, precisament a Montjuic. O aquell gol a l’últim instant el dia en què el Camp Nou estrenava una gespa que va aguantar els 30 primers minuts d’un derbi que va acabar decidint un pedaç de catifa que va desviar el xut de Ronaldo per assistir el gol a Pizzi. O el derbi de l’any 2003, on sis jugadors van ser expulsats i un partit de Lliga de Primera divisió va acabar semblant una d’aquelles patxangues de futbol7 que es disputen a l’estiu. I sí, també, per molt que ens dolgui recordar-ho, va ser l’Espanyol l’artífex que el Barça de Rijkaard regalés el campionat al R.Madrid gràcies a un gol de Tamudo al minut 90.
Però el futbol, com deia l’altre dia, és injust com la vida. I aquell gol de Tamudo va existir de la mateixa manera que Leverkusen i Glasgow algun dia es van convertir en ciutat amb estadi de futbol. I potser és cert que va ser allà, davant el Bayer i el Sevilla, on l’Espanyol va veure com li tallaven les ales dues vegades consecutives i de la mateixa maleïda manera. I ho escric així, senzillament, perquè jo vaig celebrar el gol de Jonatas a la pròrroga i vaig entristir-me quan Torrejón va fallar el darrer penal, i així de clar ho dic, ja que puc ser un culer afèrrim fins a la mort, però no tinc antipaties per un club que forma part d’aquesta essència històrica de la ciutat.
Potser ells, els pericos, ens odien com els qui més, però jo, personalment, celebraré que en l’última jornada de Lliga l’Espanyol es salvi a l’últim minut i el Tamudo de torn es posi a donar voltes sense samarreta per la pista d’atletisme de l’Estadi Olímpic. Perquè així ho vull, perquè així s’ho mereix la ciutat i perquè l’any que ve l’Estadi de Cornellà-el Prat ha d’acollir el primer de molts derbis més entre els dos grans equips de Barcelona.
Tot-hi que ben mirat, un Espanyol-Sant Andreu també seria possible la temporada vinent. Però jo no he dit res.
