Tenies tres anys i, malgrat ser-hi, no recordes res, per això t’has fet un fart de veure vídeos on Bakero, vestit de taronja, rematava de cap a l’últim minut d’aquells quarts de final a Kaiserslauten. I corria banda avall amb tot l’equip al damunt. Exactament com avui, per això et tremolen les mans, perquè et sents dins la Història i et confons amb aquell nen de tres anys sense saber com, tenint la sensació que avui has estat a Kaiserslauten i que d’aquí un piló d’anys podràs explicar que en un mes de maig de l’any 2009, la font de Canaletes es va omplir de blaugranes cinc vegades en menys de trenta dies. Perquè te n’adones ara: tal i com deia Ferran Torrent, som la pitjor generació dels temps, la que no ha viscut cap guerra però ha perdut totes les batalles, però en tan sols un any estàs a punt de vèncer la batalla més antiga -tu i tots-: la de vèncer al pessimisme per adonar-se que la polaritat de la sort s’ha invertit. On abans queia creu ara cau cara. Per això saps que diumenge tornaràs a Canaletes per celebrar la Lliga, el dimecres per celebrar-hi la Copa i al cap de dues setmanes per celebrar-hi la Lliga de Campions. Tot tornarà a bullir i tornaràs a agafar la moto per anar fins a casa tocant el clàxon sense parar, a cada metre, a cada carrer, amb un braç aixecat onejant una bandera per totes les cantonades d’una Barcelona que és capaç de posar-se potes enlaire en menys de vint minuts per culpa d’un sol gol. En el fons, creies que els miracles ja no existien, però miraràs una vegada rere altre el gol d’Iniesta al minut 93 i seguiràs adonan-te que haver nascut val la pena per coses com aquestes: per poder cridar un gol durant gairebé un minut, oblidan-te de respirar, absent del món, patint per la teva integritat cardíaca i immers en una catàrsi orgàsmica -som al miracle II després del 2-6, en el canvi d’una nova era en clau blaugrana on el millor encara està per fer-. I tot per culpa d’un gol. Per l’èpica d’una victòria al temps afegit a Londres, a camp d’un Chelsea que en comptes d’un equip de futbol s’hauria de reconvertir en fortalesa militar amb forma de muralla i amb deu jugadors al camp; potser, en el fons, tenia raó Helenio Herrera quan deia que “con diez se juega mejor que con once”. I potser demà et llevaràs amb la sensació que ara, per fi, entens el que va significar el gol de Bakero a Kaiserslauten.
Ell segur que ja ho sabia, per això ens va enganyar a tots; Manuel Vázquez-Montalbán va escriure que el futbol és una religió en busca de Déu. Avui, per fi, n’ha esdevingut un: el Barça.
Doncs glorifiquem el senyor.
Amén.
