“Roma és el nostre somni”, deia el protagonista de Gladiator quan es podria de fàstic a les presons o fent d’esclau, i Roma ha estat, també, el nostre somni. Roma ha estat la tercera estació de tot plegat; de Londres a París i de París a Roma, és a dir, de capital en capital escrivint la història, guanyant els partits abans de començar-los i fins i tot després d’acabar-los. I malgrat no ser-hi, sé que Roma va ser una caldera, una olla a pressió, una curva Sud tenyida de blau i grana que va emmudir a vint-i-cinc mil anglesos que semblaven no tenir veu. I jo, aquí, escric aquest article calmat, dos dies després d’aquesta final que sembla llunyana de tan llarga que s’ha fet la vida d’ençà que som el millor Barça de tots els temps. I escric calmat perquè si hagués escrit en calent, la nit de dimecres, hauria plorat paraules, i el que ens cal ara és únicament regalar somriures; com el d’Eto’o després de calcar el gol de Belletti a París i enganxar-lo tres anys més tard a Roma; com el de Messi fent un petó a la seva bota blava després de mantenir-se a l’aire durant més segons que mai per rematar amb el cap a la porteria de Van der Sar. Somriures i llàgrimes. I un equip que si a Madrid va ser digne d’un Carles Riba i a València d’un Ausiàs March, dimecres, a Roma, ho va ser d’un Dante.
El Barça va baixar als inferns dels diables rojos del Manchester United i en va sortir victoriós, i el nostre guia no va ser Virgili sinó nosaltres mateixos.
Som un, però a Roma vam ser Molts.
