Em plantejo presentar-me i no sé ni per on començar. Suposo que hauria d’explicar que des de petit somiava en sortir de contertulià al Cafè Baviera de RAC1 i parlar durant hores i hores sobre el Barça i el futbol; i discutir igual que els vells del meu poble quan es passaven la tarda jugant al domino al bar i cridant per viam qui tenia raó, si els que defensaven que Cruyff s’havia begut l’enteniment fitxant a un tal Kodro o els qui deien que el savi holandès en faria d’aquell bosnià el nou Stoichkov. I jo callava i escoltava. I com qualsevol nen, m’imaginava que marcava el gol de la victòria del Barça a la final de la Copa d’Europa contra el Madrid quan en realitat només havia marcat el 22 a 20 del partit del pati de l’escola, però tant era, a mi m’encantava tancar els ulls i crear dins meu el guió d’una història paral.lela on l’únic protagonista era el gol. I jo tenia ganes d’explicar què era per mi el futbol, i quan a l’escola ens demanaven redaccions de tema lliure jo escrivia la meva particular visió sobre l’estabilitat del nuñisme davant la pressió de l’Elelefant blau. I ho feia, senzillament, perquè m’encantava parlar de tot allò que el meu avi m’havia explicat sobre el Barça. I ho escrivia sense adonar-me que m’agradava omplir amb paraules les pàgines en blanc; descobrir que la poesia podia ser un oasi on capbussar-me de la realitat va venir després.
El cas és que ara em trobo amb la possibilitat d’escriure tot allò que cregui convenient sobre el futbol, el Barça i les mil i una històries que s’amaguen rere cada partit disputat. I precisament per això, agafant el títol d’un llibre del novel.lista israelià Amos Oz, dic que la història comença aquí. D’avui en endavant us convido a llegir les meves particulars divagacions futbolístiques que sempre s’abracen, poc o molt, amb la poesia. Perquè sí, ho dic ben alt: em reivindico davant els que diuen que poesia i futbol són termes contradictoris. I si no em creieu, deixeu-me fer-vos adonar d’una cosa: fa cinquanta-un anys, el Barça va construir el seu nou estadi entre el recinte de l’Hospital de la Maternitat i el Tanatori de les Corts, és a dir, el Camp Nou es va edificar entremig del primer i el darrer plor. I ara, doncs, digueu: hi ha alguna forma més poètica de dir que entre la vida i la mort sols existeix un camí ple de patiment, amor i somnis?
Pep Antoni Roig