Fa ara just quatre anys i una setmana va arrencar el bloc que ara llegiu. Després d'una presentació inicial de l'aventura, el segon apunt el vaig dedicar a explicar quins eren els trets principals que justificaven l'existència d'una Catalunya sobirana abans de l'ocupació militar borbònica closa el 18 de setembre de 1714 amb la caiguda de la plaça de Cardona. Avui, que arrenca també una altra versió d'aquest bloc al digital Directe!cat voldria reprendre'n novament l'argumentari. Aquest espai que neix avui recollirà una selecció dels apunts que es vagin publicant regularment a Per a bons patricis en el seu format clàssic. És pertinent tornar a parlar de l'exercici històric de la sobirania per part dels catalans per una raó bàsica: l'esclat al llarg d'aquests quatre anys del debat independentista ha desfermat una tempesta d'intoxicació i negacionisme (protagonitzada bàsicament, a més, per no historiadors) que té per un dels seus objectius primordials refutar l'existència històrica d'una comunitat política catalana dotada dels trets fonamentals que configuren arreu les nacions. I restar de braços creuats seria el mateix que assentir-hi. Som-hi, doncs, en defensa de la veritat.
Abans de l'ensorrament el 1714 de la Catalunya constitucional, forjada al llarg de més de cinc segles, en aplicació del dret de conquesta, el nostre país gaudia d'una (més o menys erosionada a la pràctica) important capacitat d'exercici de la sobirania en tres àmbits fonamentals. En l'àmbit legislatiu, la Cort general de Catalunya (formada per la concurrència dels poders del rei i des tres estaments) aprovava les lleis generals: cap, repeteixo, cap llei creada per una assemblea forana era d'aplicació al nostre país; el rei exercia el seu paper co-productor de la legislació només en la seva condició de comte de Barcelona. Com a tal, a més, administrava la justícia: cap, repeteixo, cap súbdit seu català podia ser jutjat per tribunals no catalans. Finalment, a través de la comissió permanent de la Cort general, la terra disposava de la hisenda pública nacional, probablement, més antiga d'Europa: la Diputació del General, que recaptava els impostos generals en nom de la Generalitat, de tots. Afirmar, ara, doncs, com tant agrada fer als polítics autonomistes, que Catalunya mai havia tingut les quotes d'autogovern actuals és només una mostra o bé d'ignorància supina o bé de mala voluntat insuperable.
