Disculpeu-me el títol, potser el més llarg de la història d'aquest bloc. Llegeixo que Societat Civil Catalana, la nova plataforma del dependentisme, ha anunciat entre els seus actes per als propers mesos un a Tarragona per al proper Onze de Setembre. He de dir que em sembla molt, però, molt coherent. Només discrepo de l'hora escollida, les 18:08: els pertocaria de ple dret fer-ho a les 17:14 hores, si fos possible, davant una efígie del duc de Berwick. Per què, us preguntareu, si aquesta és la data que commemorem els catalans que tenim com a referència primera el nostre país? Molt senzill: perquè el 1714 va néixer l'Espanya en la que ells creuen avui i va morir (després de segles de pressió envers la centralització) la de constitució composta que nosaltres podríem acceptar. La sort de la Guerra de Successió va marcar profundament la història de l'espai polític peninsular. De l'anterior dispersió de la sobirania, compartida entre el monarca i les diversitats comunitats polítiques, es passà a una concentració absoluta del poder en mans dels Borbons, tot aplicant un model polític arcaic en gairebé tots els ordres que faria fallida dècades més tard a la França revolucionària.
Coincidint amb el 1808 que vol celebrar Societat Civil Catalana, quan catalans i espanyols van compartir l'objectiu comú de fer fora de casa el tradicional enemic francès, sobretot el 1812, s'inicià el desplegament del liberalisme a Espanya, dificultós per la pervivència de la voluntat absolutista del monarca i de molts dels seus partidaris. Liberalisme fallit traduït en un règim sempre corrupte i a mercè del poder militar que no es va completar plenament en una democràcia amb tots els ets i uts fins el 1931 (i encara parcialment per la manca del vot femení) i amb la curtíssima durada que tots sabem. Quan, doncs, la sobirania passà de mans del monarca al poble espanyol (la que ara ens invoquen cada dia per negar-nos votar) ho va fer en virtut d'una concentració que s'havia produït, a sang i foc, per obra i gràcia de Felip V. Sense ell no sabem com s'hauria produït aquest trànsit entre les velles estructures de sobirania anteriors al 1714 i el nou Estat espanyol. El primer Borbó, doncs, va fer una passa inicial i imprescindible en la construcció de la sobirania que ara invoquen els enemics de la plena sobirania de Catalunya. Seria normal que ho celebressin.
