Si l'heu seguit, ben segur, recordareu com Pep Guardiola explicava que, en preparar els partits, davant la pantalla, tancat als soterranis del Camp Nou, hi havia un moment sublim en el qual hi veia clar. Un clic que il·luminava la clau per fer mal al contrari. Capficat com estic en analitzar-ho tot en termes polítics, he de reconèixer que ahir, tot dinant, parlant amb els companys de feina (gent que toca més de peus a terra), comentant les apreciacions radiofòniques de Xavier Sala i Martín, he vist de cop la llum. Imaginem-nos que en Pere va un diumenge, en família, a la comunió d'una neboda. Que una amiga molt amiga, amb qui de fa anys té una història (i potser a la qual ha promés ja mil vegades de deixar la seva dona), no pot reprimir-se davant la seva estampa pública de marit feliç i (com diria Flotats) s'abraona sobre ell, alta com és i enjoiada com va, li diu “grandíssim fill de puta” i li etziba una cop que l'encerta no gaire de ple al crit de “tu ja saps perquè te'l foto”.
Imaginem que en Pere, sorprès i desesperat a parts iguals, troba que ha de justificar-se urgentment davant la seva dona. Que, atesos els insults i les mirades rebuts al carrer en dies anteriors, un resort automàtic l'empeny a parapetar-se darrere la tensió política del país. Imaginem que, per donar més credibilitat a la seva excusa, temerós que no coli (perquè les dones tenen un nas molt fi), decideix fer-ho públic i iniciar una ronda pels mitjans per victimitzar-se. Imaginem que la família de l'agressora i la de l'agredit es coneixen de sobres, però decideixen no fer-se mal mútuament. Imaginem que passa una setmana i resulta (sorprenentment!) del tot impossible esbrinar la identitat de la senyora de mitjana edat de Terrassa, assistent a la comunió, familiar d'un dels nens participants, que en Pere jura i perjura que no sap qui és. Imagineu tot això i veureu que és molt més versemblant que qualsevol altra història que hagueu sentit des del dia dels fets. Ep, però és només pura imaginació.
