Algunes ànimes càndides han interpretat la jugada en clau d'oferta desesperada. La Tercera via és FelipVI, diuen. No patiu, no n'hi haurà, de proposta digna, tot és simple foc d'encenalls. Un caliu destinat a apagar-se en molt, molt poc temps. A mi em sembla que aquest moviment, decidit a correcuita en un cap de setmana (amb la reina a Nova York i el príncep de viatge a l'Amèrica Central), respon bàsicament a dos paràmetres. El primer, naturalment, Catalunya. Diria que el nucli dur del poder espanyol ha arribat al convenciment que el 9-N Joan Carles I pot no ser-hi tot. Ja m'enteneu. Si més no, que no s'hi pot confiar gaire. I aquell dia, el del repte més important al poder castellà/espanyol en 300 anys, els cal afrontar-lo amb un cap de l'Estat en plenes condicions. Pel que pugui ser. Tant per aplicar mesures repressives de caire excepcional, com per a assumir col·lectivament la pèrdua de la guerra amb Catalunya. Només això explica el perquè de triar un moment tan desencertat com l'actual, en què les eleccions europees han posat damunt la taula el descrèdit més punyent, radical, dels partits i les institucions del decrèpit constitucionalisme de 1978.
La segona raó de l'abdicació també és senzilla i sempre determinant per a la monarquia: assegurar la continuïtat de la dinastia. Ho diré de manera culta: salvar-se el cul. Insisteixo: el model de l'establishment creat a la sortida del franquisme fa aigües. S'ensorra. D'aquí dos anys ningú sap on pararà. Els dos grans partits espanyols han caigut per sota del 50% dels vots i ara mateix el seu terra (especialment, el d'un PSOE que traeix cada dia una mica més els ideals dels votants que li queden) ni es veu. Calia, doncs, accelerar tot plegat, abans que fos impossible aprovar la Llei Orgànica de Successió i s'entrés en el col·lapse. Però, d'aquest moviment, amb l'actual majoria absoluta del Partido Popular, encara hi havia temps fins a finals de l'any vinent. Així que, no ens enganyem, el que ha precipitat tot plegat és la voluntat d'encarar el moment culminant del plet català des d'una monarquia reforçada. Però no sé si se'n sortiran. L'escenificació del traspàs de poder amb la sola complaença de l'oligarquia, sense control des de baix de cap mena, i el blindatge de la inviolabilitat reial constituiran un doble motiu de frustració per a milers i milers de catalans que aspiren a una altra manera de fer les coses. Serà, en definitiva, una altra via d'entrada a la gran autopista dels qui volem la independència per construir una República Catalana amb altres valors.
