Com en el cas de la immersió lingüística, una bona part del sobiranisme, durant mesos, ha decidit posar-se una bena als ulls, com si considerés que el problema no es concretaria si no se'n parlava. Si amb l'escola, durant mesos, varem escoltar que la sentència del Tribunal Constitucional de juny de 2010 no afectava la immersió, que alguns que ho denunciàvem des del minut u érem uns exagerats, amb la qüestió de la documentació catalana confiscada i segrestada a Salamanca durant més de set dècades, exactament el mateix. El gener de 2013, “casualment”, quinze dies més tard d'exhaurir-se el termini dels particulars per reclamar-hi, el Constitucional va dictar una nova càrrega de profunditat contra Catalunya: la documentació de la qual no s'identifiquessin els actuals hereus no romandria a mans de les institucions catalanes (com tothom donava fins aleshores per fet), sinó que caldria tornar-la a mans de l'Estat espanyol. Ara, després de mesos de dissimular-ne la gravetat de la decisió jurídica, ja tenim finalment el pastís damunt la taula.
No només el ministre Wert es nega ara a retornar una part de la documentació catalana ja reproduïda, legal i acordada (que diria n'Iceta) que encara queda a Salamanca, sinó que tot sembla indicar que una part de la ja lliurada a la Generalitat durant els darrers anys (corresponent a particulars i entitats socials i polítiques de Barcelona, Igualada, Lleida, Reus, Tarragona oValls, entre d'altres poblacions) haurà de refer el camí cap a Castella. Fixeu-vos que és fort: encara que sembli impossible, 75 anys més tard, una part dels documents repetiran el camí vergonyós de l'apropiació orginal pel feixisme. La decisió és d'una gravetat enorme perquè suposa, a la pràctica, avalar els efectes d'un acte militar de confiscació contrari a l'única legislació democràtica sobre patrimoni documental aleshores vigent: l'Estatut d'autonomia de Catalunya de 1932 que en el seu article 7 establia la competència de la Generalitat de Catalunya en matèria de conservació d'arxius, tal i com la legislació sobre el patrimoni documental català, posterior a la seva aprovació, va desenvolupar. Tres quarts de segle més tard, doncs, l'Estat espanyol continua legitimant actes repressius de la dictadura franquista. Vergonya. Vòmit.
