Fa alguns dies la bona gent del Polònia va dedicar un divertit episodi a recrear el setge de 1714 amb els protagonistes de la política actual. A l'inici, fins i tot el personatge de l'abrandat independentista es declarava saturat de Tricentenari. El trobava fins a la sopa. Bromes a banda, hi ha un motiu important per recordar el que va suposar la derrota de les institucions catalanes ara fa tres segles: la voluntat persistent dels seus liquidadors, des del primer moment, de fer desaparèixer per sempre la memòria de la Catalunya sobirana. Aquests dies he topat amb un informe de l'insigne botifler Josep Francesc d'Alòs i de Rius, distingit per Felip V amb el títol de marquès de Puerto Nuevo, relator de la superintendència (1714), alcalde major del corregiment de Barcelona (1718) i president de l'Audiència de Barcelona. Un jurista amant de la història, que participà dels anys de major impuls de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. La data del document és ben eloqüent: 18 de setembre de 1755, just 41 anys més tard de la caiguda de Cardona a mans dels borbònics. Quan el primer Borbó regnant a la península ja és mort i tota una generació ha assumit que la victòria del seu règim és definitiva.
Sona aleshores la campana de l'oblit. Correspon insistir en la necessitat d'una Catalunya que no recordi els seus atributs polítics propis. Ben submissa. Alòs dedica el seu informe a defensar amb arguments històrics ben curiosos que Felip V mai aplicà el dret de conquesta als catalans, tot i que aquells se n'havien fet ben mereixedors com a conseqüència del seu delicte de lesa majestat. Però més enllà de l'infumable argumentari negacionista, m'interessa reproduir aquí la seva deliciosa conclusió, un document extraordinàriament eloqüent que explica ben clarament perquè val la pena avui commemorar el Tricentenari: “Mi zelo al real servicio, y el largo conocimiento que tengo adquirido de Cathaluña me haze opinar que no conviene hablar de drecho de conquista, porque ni para la soberanía de su majestad, que está debidament respetada en el Principado, ni para la conservación de sus regalías, ni para sus reales intereses, y mucho menos por respetos y consideraciones de Estado y Política, es ni puede ser ahora ni en lo futuro acertado ni útil renovar memorias de delitos y excessos olvidados“.
