És gros que, tal i com us deia en l'apunt anterior d'aquesta sèrie, aquells qui viuen en una comunitat autònoma amb saldo fiscal positiu, és a dir, que rep globalment en inversió de l'Estat més del que aporta via impostos, tractin de mantinguts als qui recuperen 57 cèntims per cada euro que posen a la caixa comuna. Però en fi, què hi farem, encara que el ministre Fernández Díaz voldria, amb la família no ens barallarem; si més no, per això. Però anem al segon argument fort de la conversa de cap de setmana amb els cosins aragonesos: negativa oberta, frontal, absoluta, a permetre que en cas de separació una part dels catalans puguin gaudir de doble nacionalitat. Atenció que és molt bèstia. De cap manera. Tu els expliques que suposes que hi ha una part majoritària dels catalans que ja no voldrà la nacionalitat espanyola, però que una altra gens negligible (dins la qual també molts hauran votat per la secessió) voldrà compartir-la amb la catalana. Perquè una cosa és la identitat individual i una altra amb quin grau de de sobirania pròpia vols que es gestioni el territori on vius tu i els teus fills.
Doncs no, tu. Ni parlar-ne. En cas d'una Catalunya independent, tots els catalans privats ipso facto de la nacionalitat espanyola. Serà una part del càstig que ens tenen reservat. A banda que seria divertit veure com s'ho fan per saltar-se a la brava o per reformar la Constitució del 1978 per establir-ho, semblant disjuntiva col·loca el debat en un punt certament surrealista. Perquè, tot i que segons la propaganda dependentista nosaltres som els qui volem provocar una dolorosíssima fractura sentimental i identitària en milers de catalans, a l'hora de la veritat, molts indepedentistes som partidaris d'oferir canals d'acord entre els dos nous estats per compartir la doble nacionalitat, mentre l'espanyolisme militant exigeix que només se'n pugui gaudir d'una de sola. Veritablement, el món a l'inrevès. Ens acomiadem al final del cap de setmana fins a la propera. Molt probablement, serà ja a primers de 2015. Tot haurà canviat molt aleshores. Però molt. Serà interessant tornar-ho a debatre. I comprovar si aleshores ja cobrem la paga extra, com ells han pogut fer els dos darrers anys, en part, gràcies a la “solidaritat” dels qui l'hem perdut.
