Encara que amb retard no em puc estar de fer-ne el comentari. Diumenge passat el diari que va nomenar l'exhonorable Jordi Pujol “español del año” ens va obsequiar amb una entrevista al gran Mario Vargas Llosa, ara impulsor d'una plataforma anti-sobiranista (ep, catalana, no espanyola ni peruana). El titular de portada era molt i molt aclaridor: la majoria dels catalans no vol separar-se d'Espanya. Naturalment, la contundència i la simplicitat analítica del premi nobel van suscitar a les xarxes socials un xivarri monumental; fins i tot, amb propostes que Cameron i Salmond abandonin el referèndum de 18 de setembre a Escòcia i facin economia tot preguntant al bo d'en Mario què és el que de debò volen els escocesos. En realitat, però, no se sap què era més surrealista: si l'afirmació sense cap base empírica de l'escriptor peruà o el criteri periodístic d'elevar una parida com aquella a gran titular de l'entrevista (que en tenia uns quants més).
A mi, però, allò que realment, em va cridar l'atenció va ser el permanent exercici d'incoherència del nacionalisme espanyol “del libro” (vull dir, la Constitució de 1978). A veure, que sembla mentida que hagi de recordar-li aquestes coses, don Mario: la sobirania rau únicament en el conjunt del poble espanyol. I aquesta és justament la gràcia de tot plegat: com la majoria demogràfica del bloc castellà-andalús, el que conté l'essència de l'espanyolitat monolíngüe, se situa al voltant del 55% de la població de l'Estat, això significa tant com dir que a Espanya manaran sempre els fundadors, els escollits, en definitiva, els qui s'ho van guanyar per dret de conquesta. Per tant, quina rellevància tindrà el que pensin la majoria dels catalans? Precisament, el tinglado polític espanyol se sustenta sobre la base que la nostra opinió (som el 16%) és irrellevant, sigui la que sigui i tingui el consens intern que tingui (com el del 75% actual que vol votar). Faci-s'ho mirar, don Mario, que veig en vostè perillosos indicis de nacionalisme català.
