Mitjans de desembre de 1610. El notari barceloní Pere Llunell afegeix una nova escriptura al seu primer llibre d’inventaris i almonedes, començat sis anys abans. Es tracta d’una, com correspon, exhaustiva relació dels béns deixats pel donzell d’origen vilafranquí (del Penedès) Bonaventura Bolet i Vilar. El notari ha anat aquell dia a visitar la casa del difunt, al carrer del Carme, encreuament amb el de Jerusalem. Li ha cridat especialment l’atenció el gust de Bolet pels retrats reials. A l’estança més alta de la casa hi ha trobat un reboster amb les armes de la família i també un quadre de Sant Jordi, patró de l’estament militar català. També ha vist dos grans retrats dels darrers comtes de Barcelona de la dinastia dels Habsburg: l’emperador Carles i el seu fill Felip I, II a Castella. Ha anotat que els acompanyen dos quadres més petits: un de Maria, l’emperadriu muller de Maximilià d’Àustria; l’altre, de Maria Stuart, reina d’Escòcia, un mite en el món catòlic des de la seva execució per ordre d’Isabel I d’Anglaterra el 1587. Un català, doncs, amb un retrat a casa de la reina dels escocesos.
Avui, els nostres camins s’encreuen, novament, quatre-cents anys més tard. En aquesta jornada Escòcia s’hi juga molt i molt; nosaltres, no tant, però Déu n’hi do. La victòria del no ens servirà per demostrar empíricament als nostres adversaris que no passa res per deixar votar a la gent: que el dependentisme pot permetre l’expressió democràtica lliure i fins i tot guanyar l’envit. Si guanya el sí (i digueu-me il·lús, però en veig possibilitats) el pas endavant que faríem els catalans seria descomunal. El cas escocès deixaria de ser, de cop, un afer intern britànic per convertir-se en un problema real per a la Unió Europea. De manera que, l’únic argument fins ara mínimament sòlid a mans del dependentisme s’ensorraria en poc temps com un castell de naips: creant un precedent que nosaltres podrem resseguir poc després, totes les institucions internacionals facilitaran una relació normalitzada amb el nou estat escocès al llarg dels divuit mesos (fins el març del 2016) que els indepedentistes s’han donat per negociar les condicions de la secessió i la normalització del paper internacional del nou estat escocès. Així que, sí, el dia d’avui es farà llarg; i el podrem acabar amb un whisky a la mà, sigui el que sigui.
