Hem après molt. A força de repetir una i altra volta mobilització. Els mals auguris fa molts mesos que deien que això nostre no es podria mantenir en el temps i ja veieu. Una vegada i una altra, som-hi tots! Els qui tenim pressa perquè els mals de la gent són intensos i requereixen cura per aturar el patiment, hem de reconèixer que (tot i el dolor i les eines brutes que ens apliquen els nostres adversaris) el repòs i la maduració el fan cada dia més sòlid i indestructible. D’una consistència a prova de tot. Nosaltres, insegurs, vàrem començar amb una ambigüitat notable i amb profusió d’eufemismes. Ara és ben diferent: la paraula independència ha conquerit ja la terminologia dels qui encapçalen el procés, deixant enrere l’estat propi dels programes electorals de fa dos anys. Sí, l’expressió dret de decidir es manté, però cada dia és més habitual parlar clarament d’autodeterminació.
També aquest any la preparació de la Via Catalana 2014 ha deixat de banda l’habitual polèmica estival sobre la presència dels polítics. Tothom sap a aquestes alçades el paper que hi juga en tot plegat i la mobilització al carrer és cosa de les grans plataformes de la societat civil, de la gent. Aquest any no hi ha hagut, doncs, debat sobre la presència del president. Ni de Duran i Lleida. Nosaltres cap a endavant, diu la gent i ells, els polítics, al seu lloc. Tampoc sobre l’objectiu de la mobilització, tot i que el lema i la simbologia han estat més tous que mai. Sortir al carrer per omplir les urnes, hem dit. Hem aprofitat bé aquest regal que ens fa el dependentisme de poder associar a la nostra causa el principi democràtic; de fet, mai els podrem agrair prou aquest immens error seu. Tenim el procés madur, en el seu punt just. Estem preparats per convèncer en aquests cinquanta dies que ens manquen una àmplia majoria dels nostres conciutadans.
