Edició 2063

Els Països Catalans al teu abast

Dimarts, 19 de març del 2024
Edició 2063

Els Països Catalans al teu abast

Dimarts, 19 de març del 2024

Una contra-anàlisi del 9-N

|

- Publicitat -

Avui m’estendré més de l’habitual. Crec que el tema s’ho val. Ha passat una setmana, temps suficient per deixar reposar les idees pròpies i per escoltar i llegir una munió d’anàlisis, en particular, les majoritàries, procedents de l’hagiografia presidencial. Potser estarà bé que algú n’ofereixi una visió alternativa. Primera constatació: el procés de participació del 9-N s’ha tancat amb un èxit extraordinari. Lamentablement, al mateix temps que gaudim tot contemplant com a la trinxera del davant es llancen els trastos pel cap, vivim també un intent, descarat, d’apropiació indeguda a mans de partit, apartant la gent. Es tracta, cal dir-ho ben clar, de la cristal·lització d’una estratègia que neix del mateix vespre electoral de les darreres eleccions autonòmiques del 25-N de 2012. Vegem-ho, sinó, en perspectiva.

D’on venim. Les darreres eleccions autonòmiques, les del cartell del Gran Timoner amb els braços estesos, van ser plantejades per CiU i el seu entorn mediàtic i opinatiu com les de la majoria extraordinària, que hauria d’atorgar al president Mas la legitimitat suficient per dirigir en solitari, com a gran líder, els destins del procés de Catalunya cap a la consecució d’un Estat propi. Els resultats, però, van assenyalar clarament la voluntat d’una majoria de catalans d’encetar aquest procés, sí, però de dotar-lo d’una característica no desitjada pels Convergents: la transversalitat i, com a derivada, d’un lideratge polifònic. Em temo que és impossible entendre el que ha passat aquestes darreres setmanes sense partir exactament d’aquest punt: hi ha qui no ha paït mai el resultat electoral de la tardor de 2012.; aquests dies, llegir algunes coses em rejoveneix: és que com si fóssim dos anys enrere, exactament, durant la campanya d’aquelles eleccions.

Publicitat

Dos anys per una Consulta. El programa electoral de CiU va proposar aleshores una Consulta sobre l’Estat propi al llarg de la legislatura 2012-2016. Atesa la necessitat de configurar una majoria al Parlament, ERC s’avingué a oferir estabilitat al nou Govern a canvi d’un pacte per dos anys que obligués a celebrar la Consulta abans de l’acabament de l’any 2014. El president Mas es va prendre tot l’any 2013 per impulsar la negociació d’un acord sobre la data i la pregunta i encara fins al novembre de l’any següent per celebrar efectivament la Consulta. En realitat, però (contra el que alguns ingenus volíem creure, confiant vanament en la responsabilitat dels implicats), no existia cap pacte de fons sobre la manera en la qual s’abordaria, arribat el moment que tothom sabia que es produiria, el bloqueig legal de l’Estat espanyol sobre la Consulta. Amb una temeritat indecent i incomprensible (això sí que és un misteri) es van deixar escolar els mesos des del desembre de 2013 a l’octubre de 2014 sense pactar cap sortida.

Una jugada mestra. Ara hem sabut que l’operació Procés Participatiu per substituir la Consulta original havia estat planificada molts mesos abans. Les altres forces implicades, segons cal deduir, no van ser informades en cap moment al respecte. L’argument és que no es podia donar a conèixer l’ardit als altres davant del risc de posar en alerta l’Estat. Entretant, no hi havia ni rastre de les estructures d’Estat que suposadament s’estaven posant en marxa com a fruit del pacte de legislatura. Des de la perspectiva particular de CiU la sortida via procés participatiu era literalment perfecta: posava entre l’espasa i la paret les altres forces sobiranistes i les plataformes de la societat civil, les quals havien d’acceptar la sortida planejada unilateralment pel president, de dalt a baix, si és que no volien enviar-ho tot en orris i frustrar la brutal tasca mobilitzadora feta durant tants mesos. El president Mas no hauria pogut aprovar el procés participatiu si l’hagués hagut de fer passar pel Parlament; en canvi, però, l’imposava hàbilment a tothom com si gaudís de majoria absoluta.

Les llacunes en l’organització. Si és que és cert que el procés participatiu estava previst de feia molt temps i no va ser una maldestra improvisació, cal dir que, en uns quants aspectes, no ho ha semblat gens. La vicepresidenta Ortega, en presentar-lo inicialment, va parlar de menys de 700 llocs de votació, amb més de 500 municipis sense punt de participació. La pressió popular i les entitats de la societat civil van obligar el Govern a multiplicar els “col·legis” a la ciutat de Barcelona i a gairebé totes les poblacions catalanes, però deixant autèntics forats a les grans poblacions del voltants de la capital. La distribució de les àrees de població a cadascun dels punts de votació provocà greus deficiències i, potser, una sagnia de vots, justament (això és el més greu) en indrets on l’independentisme necessita encara arrelar amb força. Només la implicació descomunal i històrica de l’ANC i l’Òmnium a través de la campanya “Ara és l’hora” i l’enorme generositat dels voluntaris (per exemple, acompanyant en els seus cotxes particulars votants des del col·legi erroni al seu) va evitar que el nivell de participació deixés al final una imatge d’autèntic tret al peu.

Forts en la fe. L’èxit indiscutible del 9-N, resultat sobretot de la implicació dels de baix, amaga un fet fonamental que marcarà els propers mesos. La mecànica unilateral del procediment de convocatòria del procés participatiu (passant olímpicament del posicionament d’ERC, ICV-EUiA i la CUP), com si el Gran Timoner disposés d’una majoria absoluta que els catalans no li van donar en el seu dia, condicionarà fortament les properes passes del procés. El front polític avança, però amb ferides profundíssimes que no cicatritzaran fàcilment. Ara, a sobre, s’exigeix confiar cegament en el mateix president Mas que ha amagat la seva aposta concreta de model de 9-N durant mesos, que l’ha dut a terme sense el recolzament de les altres forces pro-Consulta i que no ens ha ofert durant els dos anys de legislatura cap notícia en relació als compromisos sobre les estructures d’Estat que havien de permetre un avanç decisiu cap a la constitució d’un Estat català independent. Llegeixo astorat moltes veus escandalitzades per la manca de confiança entre les parts. A mi no em sorprèn gens. I és que, de vegades, els costos del triomf en una batalla poden fins i tot arribar a comprometre la victòria final.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut