Disculpeu-me la incoherència. Fa uns dies, per emfatitzar la necessitat de discutir sobre què volem, com volem i quan volem fer-ho (just, el que no s'està debatent), vaig dir que no participaria del creuament de parers sobre la llista unitària. Ja se sap, però, que la vida del blocaire polític és plena de temptacions. Sí, és difícil resistir-se a les entenimentades (normalment) discussions de saló d’aquests dies. Sense dubte, trobo que els arguments més forts en favor d’una llista unitària són els que miren enfora. A Espanya la temen com la pesta i només això ja és un bon motiu per donar-hi suport. I potser, més enllà de l’apetència dels budells, encara més important: el mandat popular seria inequívocament interpretat arreu del món. Llista unitària, majoria absoluta (tant de bo), escac i mat. La claredat del missatge enviat com a virtut màxima. Indubtable.
La guerra la guanyarem a les fronteres
|
- Publicitat -
Problema: la guerra la guanyarem a les fronteres, als flancs de la batalla. Si alguna cosa ha demostrat el 9-N, a parer meu, és que disposem d’una majoria sòlida, però que encara ens falta fer nostres un grapat d'indecisos i de partidaris del Sí-No. És a dir, uns quants dels votants d’Unió, ICV-EUiA i, en menor mesura, PSC. A Santa Coloma de Gramenet, per exemple, poc més d’un 14% dels possibles votants van acudir als punts de participació el 9-N. Honestament, no crec que la defensa de llistes d’ampli espectre, farcides d’independents i notables, de banda i banda de l’espectre ideològic, sigui la millor opció per atreure'ls. Veig una llista articulada al voltant del president Mas i sobre la base de CDC amb el seu entorn d’intel·lectuals i opinadors, capaç de retenir el noranta per cent del vot d’Unió. Veig una llista àmplia d’ERC i els socialistes escindits capaç de mossegar i fins i tot fer-se fort en l’espai històric del PSC i fins i tot, en part, d’ICV-EUiA. I, francament (tampoc no cal que em digueu traïdor) veig una llista unitària perdent unitats a banda i banda.
Publicitat
