Com en gairebé tot, l’espanyolisme fa trampa. En la qüestió lingüística, carreguen contra el sistema d’immersió (com tothom sap, més teòric que real al nostre país) sota la bandera de la llibertat: els pares tenen dret a escollir la llengua de l’educació dels seus fills; naturalment, en el cas que siguin espanyols i de llengua castellana, perquè si són estrangers o parlants d’altres llengües peninsulars, de l’aragonès al gallec, aleshores, res de res. Per això sobten articles curulls de supremacisme lingüístic com el de Francisco M. Toro a un dels mitjans digitals del dependentisme català: manifesta la seva total incomprensió (en un to que heu de llegir, perquè és difícil de definir sense fer-ho) pel fet que pares de llengua materna castellana tallin el cordó lingüístic que els uneix als seus avantpassats i passin a parlar en català als seus fills. Dantesc. Quin horror, mare meva. Però no quedàvem que cadascú feia en aquesta matèria, exactament el que li sortia de l’arc de triomf? Ah, que l’argument només val si és per fer bullir l’olla d’una suposada persecució del castellà…
Com resulta que el cas que el senyor Toro (quin cognom més adequat!) “denuncia” és exactament el meu, el de casa nostra, he decidit esplaiar-me un xic. Sí. Resulta que la seva mare i un servidor som de llengua materna castellana i en canvi parlem als nostres fills en català. Terrible, sí. Passa que ens vàrem socialitzar a la universitat en català, ens vàrem conèixer i enamorar després en aquesta llengua i és també la que emprem habitualment a la feina. Algun problema? I passa que repetim amb els nostres fills el mateix esquema que els nostres avantpassats van fer el darrer segle en sentit contrari: els d’un costat passaren del català al castellà perquè als anys quaranta així ho exigia l’adhesió al règim franquista; els de l’altre, molt abans, de l’aragonès al castellà perquè la seva bella i vella llengua pirinenca no feia fi. Així que, senyor Toro, no en tenim cap dubte, el nostre canvi lingüístic és el més digne del que han fet els nostres en unes quantes generacions. Si més no, per un motiu: l’hem fet sense avergonyir-nos, com a resultat d’una tria lliure pels valors d’aquest país.
