76 anys després: història d’una reparació

Avui toca un relat viscut amb intensa emoció. No sé si us la sabré transmetre amb tota la força que mereixeria. Tot plegat s’esdevé en 26 de gener, desgraciat aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona. Punt culminant d’una operació d’ocupació que portarà aparellat l’espoli físic, material i moral de centenars de milers de persones i l’inici d’un dolorós exili interior i exterior. Tants anys després, quan l’actual “democràcia” espanyola dissenyada també pels hereus dels vencedors presenta encara resistències inconcebibles a la reparació de les víctimes, tinc el privilegi professional de treballar un una de les poques escletxes obertes després de dècades d’esforç polític i de reivindicació pública. En aquest cas concret, cerco els hereus de l’alcalde republicà d’una població de la província de Barcelona, polític destacat d’Esquerra Republicana i de la Unió de Rabassaires. Un retrat fotogràfic de 1938, amb l’estat de guerra ben marcat, presenta la família amb esguard seriós: ell, dret, posa la mà sobre la seva esposa, que protegeix la nena petita asseguda al costat; a l’altra banda de la mare, drets, els dos nens.
 
Després de buscar per la xarxa i fer unes quantes gestions telefòniques he pogut accedir a la informació referent a un homenatge rebut pel vell alcalde en 2007. Sembla que tinc a les mans un telèfon mòbil, el de la néta. Només sé que tots van emigrar a Colòmbia, on el pare, l’exalcalde republicà, va morir el 1971. Parlo amb la néta i l’emoció es desborda. Les seves paraules barregen l’accent mixt d’un català de Sudamèrica. Agraeix infinitament les gestions que duem a terme i tenir la possibilitat de recuperar la documentació confiscada pels franquistes al seu avi. Em confessa que la seva mare, la nena de la fotografia sèpia de 1938, va morir ahir. Uns segons de silenci. Com li hauria agradat sentir a ella la notícia que em dones. A mi (em diu), em serveix per donar-me un punt d’alegria en un dia com avui. Penjo el telèfon amb pell de gallina i penso que aquesta història de reparació és una de tantes que la lluita política de tantes persones pels mal anomenats “Papers de Salamanca” està fent possible, tot i els esforços dels hereus dels vencedors.