Fins ara potser ha estat intel·ligent deixar que Josep Antoni Duran i Lleida anés fent xup-xup en la seva pròpia inanició. Certament, l’ocurrència anomenada Construïm està resultant patètica: ni tan sols l’extraordinari recolzament mediàtic de la premsa d’ordre ha aconseguit fer quallar mínimament el partit de centre-dreta catalanista antisobiranista que (conscient de la impossibilitat que el vell partit demòcrata-cristià que comanda el seguís) ha intentat articular darrerament el líder d’Unió. Sí, fins ara, ignorar-lo potser ha estat potser el més encertat. Durant mesos, quan el pacte entre CiU i ERC semblava prou sòlid, cada atzagaiada a la seva prèdica setmanal dels divendres, seguida d’un silenci sepulcral dels afectats, servia per retratar el que tots sabem: que el de la Franja, després de passar de personatge més valorat a menys de la política catalana (amb permís de l’Alícia, és clar), ja no pinta absolutament res.
La decisió inajornable del Gran Timoner
|
- Publicitat -
Però ara, crec modestament, toca canviar d’estratègia. Si Duran va ser clau per desgastar la credibilitat d’Artur Mas el novembre de 2012, ara, en les properes eleccions municipals, pot tornar-ho a ser. Si la voluntat de Convergència és anar, als pocs mesos, el 27-S, amb un programa obertament independentista i confia en el recolzament de darrera hora d’Unió per mantenir la federació, perquè deixar obert aquest debat fins després dels comicis del maig? Convergència té l’obligació de forçar la màquina i d’empènyer com abans UDC a prendre la decisió definitiva: Duran o federació, Duran o càrrecs als Ajuntaments. Del contrari, presentar-se a les eleccions amb el flanc obert d’un encara president d’Unió que nega directament el caràcter plebiscitari de les eleccions de setembre (amb la possibilitat que col·loqui centenars dels seus fidels en llocs claus per decantar majories arreu del territori), significa, pràcticament, fer-li la campanya a Esquerra Republicana. Alfred Bosch ja ho ha vist.
Publicitat
